Hi ha operacions escèniques que semblen dissenyades únicament per atrapar a la xarxa un bon ramat d’incauts espectadors que van a certs teatres per batre les barres i posar l’intel·lecte en pilot automàtic. Suposo que si es fan és perquè deuen donar calers, altrament resulten un atemptat a l’autèntica afició teatral. L’afamat director assegura que compta amb “un pòquer d’asos” al repartiment. La qüestió és que li ha sortit ful en tota la dimensió de la paraula. El text de Sébastien Thiéry, o almenys la versió traduïda, és mancat d’interès, pastat d’obvietats i incoherències, sense cap ham veritablement interessant. El tema de l’addicció als diners es susceptible de rebre un tractament molt actual, incisiu, reptador i carregat de revulsiu. Però no. Tot resulta tou i moll: no hi ha una sola rèplica que no t’entri per una orella per sortir immediatament per l’altra sense deixar ni el més mínim rastre. La interpretació és histèrica, baladrera, revinguda i estèril. El decorat d’allò més convencional. Tot plegat deixa entreveure que, amb tanta crisi, deu haver molta necessitat de fer morterada i omplir-se les butxaques pel que pugui passar. Altrament no s’explica que uns actors tan solvents com la parella protagonista i un dramaturg/director de renom hagin deixat anar amb tanta alegria el carro pel pedregar.