Té molt ganxo posar escenes de teatre de l’absurd, un punt surrealista, enmig d’una comèdia amable, de digestió de canelons. El repartiment és de plena garantia i també la direcció (Belbel és molt hàbil en les comèdies per a gran públic, sabent donar temps a la riallada del públic, habitualment). En canvi, inexplicablement, el resultat al Teatre Condal és pobre i el riure es limita a algunes escenes (aquestes sí) excel·lents. Anem a pams.

Què passaria si, de sobte, anessin caient diners bitllets del cel a casa d’una parella de classe mitjana? Doncs que, de la sorpresa es passaria a la desconfiança, a l’intent de desemmascarar una confabulació, fins a perdre totalment la xaveta. Sens dubte, un viatge emocional que dóna tonada per a una partitura ben còmica. L’anestessista d’hospital públic(Jordi Bosch) i la directora d’escola bressol (Emma Vilarasau) intenten detectar les possibles raons lògiques per a poder apropiar-se d’uns diners que els permetrien pujar-se a un ten de vida gens menyspreable. Els valors poden trontollar quan hi ha una deu de bitllets que cauen al teu compte i, per això, la bona relació de la parella s’anirà estroncant, l’un embogit en comptar i comprar i l’altra en mantenir una dignitat humana i en vigilar possibles amenaces exteriors. L‘aparició de la minyona Irina, (Anna Barrachina, genial en totes les rèpliques) manté un triangle de suposicions i desconfiances. Finalment, Carles Martínez interpreta el paper d’un veí enfollit, que fa temps ha perdut la confiança amb la gent i només es desviu per allò que guarda a casa i que es va fonent, incomprensiblement. 

Aquest punt de partida literari el podria signar tot un Pere Calders, que no abandona mai la compostura, ni una adjectivació precisa i unes imatges concretes molt quotidianes en un pis de l’Eixample com aquest. Però el gir dramàtic de Sébastien Thiéry és excessiu. El públic que fins llavors, s’havia distret amb la peripècia,  es queda badant boca. No hi ha hagut temps a veure com el personatge masculí va ambicionant i fent-se més possessiu. Fins llavors, tot eren mitges rialles, constatar que un anestessista no pot identificar els seus pacients de la mateixa manera que na directora d’escola bressol als seus alumnes(l’un, és pragmàtic; l’altra, vol companyar-los fins a la maduresa). Jordi Bosch i Emma Vilarasau tornen a coincidir en un treball còmic (van funcionar molt bé en la sèrie de TV3, “Majoria absoluta”). “Caiguts del cel”, però, no els permetrà revelar-se com la nova parella de l’humor catalana. Bosch té moltes més taules (i el seu paper ho permet); Vilarasau hauria de controlar i modular la veu per ensenyar el viatge cínic que Thiéry proposa. El minut de glòria és el diàleg en ucrainès, d’un dramatisme i comicitat envejables. Només el treatre de l’absurd permet que un personatges sàpiga parlar en ucrainès quan es posa nerviós i després no sigui capaç de raonar o recordar res.