Malgrat l’àmplia promoció prèvia que ja voldrien molts bons muntatges, Caiguts del Cel no és més que una comèdia sense suc ni bruc, d’interpretacions exagerades (pobre Carles Martínez) i rèpliques cridades (no sabíem que Emma Vilarasau podia arribar a tals nivells de volum). La dramatúrgia que s’ha empescat Sergi Belbel canviant l’original tampoc ens va interessar en absolut. Es veu que la gràcia era que el personatge de la dona de fer feines, Anna Barrachina, fos d’Ucraïna per fer un paral·lelisme amb Catalunya. Això és el que va explicar el director. Però a l’hora de la veritat, és a dir, en la història, al text i a la funció no aporta res més que un bon moment, bé, més aviat l’únic que ens va fer gràcia, quan Barrachina i Bosch es posen a parlar en suposat ucraïnès. 

Passada l’estranyesa del primer moment amb l’absurda situació del fet que caiguin diners del sostre, aquest muntatge no és més que una estafa. Ara bé, el frau més gran, però, és el silenci que es demana als espectadors sobre el desenllaç final. Com si es tractés d’un misteri d’Agatha Christie quan es veu venir d’una hora lluny com acabarà la història.