L’argument era
difícil de pair: una parella burgesa de Barcelona, de sobte, troba que a casa apareixen bitllets d’euros. De molts euros. Un
centenar, primer, que en les ocasions següents es multiplica fins a assolir la
xifra de 38.270. Una pasta caiguda del
cel. Tot el que
aquest fenomen paranormal
provoca en la parella una certa angoixa que no arriba a inquietar l’espectador
ni per preocupar-lo,
ni per fer-lo pensar,
ni per fer-lo riure. Qui ha posat els diners? La minyona? L’estrany i absurd veí de dalt?
Tu? Jo…? No ens importa. No intentem en cap cas resoldre el misteri. Assistim
a un seguit de situacions presumptament còmiques que no enganxen ni provoquen. Es passa per temes que
podrien aportar una certa profunditat a l’obra, des de la
perversitat dels diners fins a la
immigració, sempre sospitosa, o el nacionalisme casolà, però l’obra no pretén fer aquesta mena de
lectures, ni tan sols en to d’humor.

El matrimoni és previsible i
poc original; la
minyona és igualment previsible i el veí de dalt és, senzillament, prescindible i absurd. Tot i així, el repartiment (Jordi
Bosch, Emma Vilarasau, Anna Barrachina i Carles Martínez) i la direcció (Sergi Belbel) feien esperar una representació divertida. Però tampoc és el cas. Rialles forçades, llocs comuns, exageracions continuades. Hi ha un moment en què el
Jordi Bosch “se nos viene arriba” i comença a parlar en ucraïnès amb la
minyona. És el moment de ‘Caiguts del cel’. El moment de riure de debò. La resta
(tota l’obra) farà riure –i molt- a un públic
que busqui senzillament que el facin riure. Poca cosa per a un muntatge farcit de grans
professionals.