Com és ben sabut, quan l’amor és mou pels terrenys de la
pura passió no queda temps per posar-se a analitzar contradiccions amb mirada amorosament crítica: quan
una persona, una cosa o una nació ( posem pel cas)  t’apassiona d’aquesta manera , fins i tot els
seus diguem-ne defectes o les seves més discutibles idiosincràsies  et semblen seductores virtuts. Potser faràs
una mica de broma amb elles , com fan certs programes humorístics. Però mai
permetràs que la broma traspassi certes fronteres i entri a sac en l’essència
mateixa d’aquestes contradiccions i idiosincràsies. Doncs resulta que Jan Fabre
– per si algú ho dubtava, donat el seu caràcter de creador irreverent dotat
quan vol d’una mirada intensament irònica- s’estima molt el seu país de
Bèlgica.  Però se l’estima de la mateixa
manera que Federico Fellini s’estimava la seva idolatrada ciutat de Roma, a la
qual li va dedicar una pel·lícula sensacional – “Roma Fellini”- que Fabre
reconeix haver pres una mica com a model. Tal i com ho veu Fabre, el que Fellini
feia a la seva pel·lícula construïda amb la forma d’un collage tan caòtic com
ho són els mateixos carrers romans , era oferir-li a Roma una declaració
crítica d’amor. I això mateix és el que Fabre li vol oferir a aquest país que
Jacques Brel -en un tema musical preciós contingut a l’espectacle- va definir
com “Le Plat Pays” ,amb la intenció, segons les seves pròpies paraules, de “mostrar
totes les belles lletjors i la lletja bellesa de Bèlgica”.

No cal ni dir que
Fabre comparteix un altre tret en comú amb Fellini: també ell pertany a la
categoria dels creadors dotats d’una mirada tan inconfusiblement personal que
resulta gairebé impossible confondre la seva obra amb la d’algú altre. Torbadores,
transgressores , divertides, plenes d’alè tràgic o capaces de prendre’s
l’omnipresent mort amb humor sarcàstic, fascinades pel submón dels insectes,
per la corrupció i la descomposició dels cossos , pels fluids que deixen anar
aquests cossos tant quan encara són vius com quan ja han perdut les seves
funcions vitals, tan  farcides de
referències a l’alta cultura com de l’alegre banalitat de la cultura de masses ,
tan obertes a fer-te sentir la ritual densitat d’un segon com a lliurar-se a
coreografies exhaustives que posen a prova no solament l’impressionant qualitat
interpretativa dels seus actors i actrius , sinó  també la seva no menys impressionant
resistència física …així són les imatges que generen els espectacles de Jan
Fabre. Espectacles que de vegades es lliuren a la desmesura col·lectiva, com
passa una mica al llarg de les quatre hores d’aquesta visita poc turística a
Bèlgica, o com passarà d’aquí uns mesos amb una escalada al “Mount Olympus” que
requereix vint-i-quatre hores seguides de dedicació. Però espectacles que de
vegades es lliuren també a la intimitat d’un impressionant i breu solo ballat
entre flors mortuòries, com era el cas de “Preparatio Mortis”. I és que, com ja
ha quedat clar, els espectacles de Fabre en tenen alhora sempre alguna cosa
d’aquelles Vanitas barroques introduïdes subtilment  pels pintors per tal de recordar-nos que,
contemplem l’escena que contemplem, tot acabarà de la mateixa manera.

Així doncs,
inevitablement el collage belga de Jan 
Fabre en té també molt de collage autoreferencial , de rua carnavalesca
–  la celebració dels carnavals belgues
ocupa al llarg de la proposta una alta quota de protagonisme- per la qual
desfilen totes les obsessions fabreianes , tots els ítems que han anat configurant
el seu estil. Això des del mateix moment en el qual entrem a la sala, mentre el
sensacional Andrew James Van Ostade s’empassa cervesa darrera cervesa
observant-nos des del encara fosc escenari. Com passa també a “Mount Olympus”,
ell ve a exercir una mica de mestre de cerimònies encarregat de trencar el gel.
I  d’intentar explicar-nos  amb humor què vol dir això de ser belga,
abans que l’escenari es comenci a omplir amb les atípiques postals belgues que
Fabre ens ha preparat. Unes postals per les quals s’escolaran ciclistes
invencibles disposats a arribar a la meta encara que els elements estiguin del
tot en contra seva. Coloms reivindicatius ben farts ja de ser tractats com
rates voladores. Eriçons, molts eriçons , d’aquests que semblen convidar a que
t’apropis però punxen si ho fas massa.  “Raps”
que ens recorden mitjançant el vers cantat les misèries d’aquell Congo belga
que no arribava ni a l’status colonial perquè el rei Leopold II el considerava
una propietat seva. Interiors de pintura flamenca menys harmoniosament plàcids
del que el pintor ens va voler fer creure. Encensers capaços d’omplir els més
venerables interiors eclesiàstics d’aroma 
genital. Rituals de repetició de normes , prohibicions i desitjos que
agafen l’esgotadora embranzida d’una cursa sense fi. Via Crucis per la via
dolorosa en els quals les caixes plenes de cerveses demostren ser tan pesades
com la més pesada creu. I naturalment, tanta cervesa i el fet de tenir a un nen
que es pixa com a símbol del teu país, dona ganes de miccionar  una mica: com saben molt bé els intèrprets de
Fabre la retenció de líquids és mala cosa, i l’escenari és un lloc tan bo com
qualsevol altre per expulsar-los. Especialment si tens al teu costat un
d’aquests personatges de Magritte que no es separen mai del seu paraigües (
també el soroll de la pluja dona ganes de fer pipi) i que t’asseguren que una
pipa no és una pipa. Això mentre una ballarina amb moviments mecànics et  descriu un paisatge ple d’estacions per les
quals ja no circulen trens i amant que es busquen i no es troben que t’evoquen
la melangia misteriosa , surreal i trista d’un quadre de Paul Delvaux, o d’una
pel·lícula d’André Delvaux ( que no estava emparentat amb el pintor però que
creava films amb una atmosfera similar; penso especialment en l’estupenda “Una
nit, un tren”).

Tot això i molt
més, conforma la visió que Fabre ens ofereix del seu país de Bèlgica. I entre
repeticions que mai no es repeteixen a elles mateixes, actes d’adhesió al
teatre de la crueltat i actes de reafirmació sobre el que ha de ser el teatre,
bromes carnavalesques, i evocacions d’orgies reals i secretes -els ballets
roses – que van deixar al seu pas cadàvers que encara no havien arribat a la
majoria d’edat , aquestes “Belgian Rules” es converteixen en una nova
aclaparadora mostra de la singularitat del talent de Fabre. Com us deia al
principi, quan es produeix  l’amor passió
pots perdre de vista la teva capacitat crítica. Doncs potser el que acabeu de
llegir no sigui per a res una crítica, perquè a mi aquest Fabre m’ha semblat
del tot apassionant.