Jan Fabre veu Bèlgica com un país que és un
teatre en si mateix i n’ha fet un irònic homenatge. Concretament, gairebé 4
hores d’espectacle on a través d’estereotips retrata una “no-nació resignada de
ser com és”. La reanomena Absurdistan i en parodia el tarannà, les normes i les
tradicions per presentar-la tan estrambòtica com pot.

Perquè el públic poc coneixedor de la realitat
belga no es perdi en les referències i bateria d’imatges icòniques, el programa
de mà s’acompanya d’un glossari amb prop d’una vintena de termes que fan més
comprensible la presència dels coloms, l’eriçó, el ciclista, el ric patrimoni
folklòric, etc. que s’alternen contínuament a escena. No hi falten el Manneken
Pis, la pipa de René Magritte, la cervesa (gaudeixen de 1.200 varietats), el
trilingüisme, la xocolata, la bandera…

‘Belgian rules’ és, sobretot, teatre visual
que troba en l’impacte, la composició, la coreografia i la repetició (fins a
deixar exhausts intèrprets i públic) els elements per dibuixar uns quadres que
s’encavalquen uns amb altres buscant el contrast, el diàleg artificial i,
alhora, la genuïnitat de la seva convivència. Ara bé, així com la plàstica no
deixa de sorprendre, els recursos i estructures acaben sent redundants i s’excedeix
en el segell de “contemporaneïtat”.

Amfitrió subversiu, Fabre fa una promo ben peculiar
de Bèlgica amb una mirada crítica que no deixa de denotar la seva estima pel
territori i mostra panoràmicament un sistema, una cultura i una gent que, possiblement,
no hauríem copsat com a veïns europeus.