Barcelona

Pere Riera podría representar una corriente neoclasicista dentro de la dramaturgia catalana. Un regreso al respeto de las leyes clásicas de la narrativa dramática. Riera busca claridad para que su mensaje de fondo-siempre intencionado y crítico– llegue rápido al espectador. Con Barcelona reivindica la memoria de una ciudad y sus moradores, cansada de una guerra fratricida y atemorizada por unas bombas forasteras. No levanta un pedestal a héroes y heroínas anónimos, prefiere reunir en una torre de la zona alta de la ciudad un conjunto de personajes que cargan con su pasado, soportan el presente y temen el futuro. Personas que encuentran en la música una vía de escape. Y de paso, el autor construye un espectacular artefacto teatral para que se luzcan sus actrices protagonistas.

Pere Riera podría representar una corriente neoclasicista dentro de la dramaturgia catalana. Un regreso al respeto de las leyes clásicas de la narrativa dramática. Riera busca claridad para que su mensaje de fondo-siempre intencionado y crítico– llegue rápido al espectador. Con Barcelona reivindica la memoria de una ciudad y sus moradores, cansada de una guerra fratricida y atemorizada por unas bombas forasteras. No levanta un pedestal a héroes y heroínas anónimos, prefiere reunir en una torre de la zona alta de la ciudad un conjunto de personajes que cargan con su pasado, soportan el presente y temen el futuro. Personas que encuentran en la música una vía de escape. Y de paso, el autor construye un espectacular artefacto teatral para que se luzcan sus actrices protagonistas.

Pere Riera podría representar una corriente neoclasicista dentro de la dramaturgia catalana. Un regreso al respeto de las leyes clásicas de la narrativa dramática. Riera busca claridad para que su mensaje de fondo-siempre intencionado y crítico– llegue rápido al espectador. Con Barcelona reivindica la memoria de una ciudad y sus moradores, cansada de una guerra fratricida y atemorizada por unas bombas forasteras. No levanta un pedestal a héroes y heroínas anónimos, prefiere reunir en una torre de la zona alta de la ciudad un conjunto de personajes que cargan con su pasado, soportan el presente y temen el futuro. Personas que encuentran en la música una vía de escape. Y de paso, el autor construye un espectacular artefacto teatral para que se luzcan sus actrices protagonistas.

Plouen bombes. La guerra és a fora de la casa dels industrials Vila. Però també és a dins de l'ànima i el cos dels mateixos Vila. La bombolla que els resguarda de la desfeta exterior és tan prima que qualsevol sotrac la pot fer esclatar. Ni que sigui en el transcurs d'un únic dia, matí, tarda i nit: el 17 de març del 1938, quan la ciutat de Barcelona és assetjada pels bombardejos continuats durant tres dies, amb més d'un miler de morts, per l'aviació feixista italiana i alemanya. Després del bombardeig de Gernika, l'abril del 1937 —primer camp de proves sobre la població civil per a la posterior estratègia bèl·lica nazi i aliada de la Segona Guerra Mundial—, el bombardeig sobre Barcelona es converteix en un dels assetjaments històrics moderns més sagnants, ampliat per l'explosió, a causa d'una de les bombes, d'un camió carregat d'explosius al seu pas per la Gran Via, entre els carrers de Balmes i Rambla de Catalunya —recordat amb un monument davant del Coliseum— que va provocar una catàstrofe encara més gran. El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és nét d'aquells nens de la guerra que van viure la Guerra Civil en l'adolescència sense entendre gairebé res del que passava al seu voltant. És també nét, simbòlicament, de la generació de la malaguanyada lleva del biberó que va ser llançada majoritàriament a la mort de l'Ebre en una resistència numantina quan tot ja estava perdut.

Plouen bombes. La guerra és a fora de la casa dels industrials Vila. Però també és a dins de l'ànima i el cos dels mateixos Vila. La bombolla que els resguarda de la desfeta exterior és tan prima que qualsevol sotrac la pot fer esclatar. Ni que sigui en el transcurs d'un únic dia, matí, tarda i nit: el 17 de març del 1938, quan la ciutat de Barcelona és assetjada pels bombardejos continuats durant tres dies, amb més d'un miler de morts, per l'aviació feixista italiana i alemanya. Després del bombardeig de Gernika, l'abril del 1937 —primer camp de proves sobre la població civil per a la posterior estratègia bèl·lica nazi i aliada de la Segona Guerra Mundial—, el bombardeig sobre Barcelona es converteix en un dels assetjaments històrics moderns més sagnants, ampliat per l'explosió, a causa d'una de les bombes, d'un camió carregat d'explosius al seu pas per la Gran Via, entre els carrers de Balmes i Rambla de Catalunya —recordat amb un monument davant del Coliseum— que va provocar una catàstrofe encara més gran. El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és nét d'aquells nens de la guerra que van viure la Guerra Civil en l'adolescència sense entendre gairebé res del que passava al seu voltant. És també nét, simbòlicament, de la generació de la malaguanyada lleva del biberó que va ser llançada majoritàriament a la mort de l'Ebre en una resistència numantina quan tot ja estava perdut.

Barcelona transcorre a l'elegant casa dels Vila durant tota la jornada del 17 de març del 1938. Allà ordena i mana Núria (una impecable Míriam Iscla), vídua d'un industrial progressista assassinat presumptament per anarquistes. Tots els personatges giren al voltant de l'ordre establert per Núria: el sogre (Jordi Banacolocha), els fills, Tinet i Victòria (Carlos Cuevas i Anna Moliner), l'assistenta Nati (Pepa López) i fins i tot el pintor, amic de la família i fervent militant antifeixista (Pep Planas) i Ramon (Joan Carreras), el repel·lent promès de Victòria, que justifica que el millor és que acabi la guerra, sabent qui la guanyarà ("Quan ens hagin matat a tots no quedarà res a defensar ", s'excusa). L'arribada de París d'Elena (enorme Emma Vilarasau), amiga de joventut rebel, gairebé germana de Núria, en plens bombardejos feixistes sobre la ciutat, alterarà la consciència de la implacable amfitriona... L'obra no està escrita amb intenció documental, segons explica Pere Riera. No obstant això, el text, brillant, creïble en tot moment i amb un ritme que atrapa (a qui més i a qui bastant menys se'ls posa la pell de gallina en algun moment d'exaltació), dóna molta de la informació que l'autor va recaptar en l’escritura . "Els avions volaven arran de carrers per metrallar a les persones", diu Riera i expliquen els seus personatges. I, malgrat la por, el pànic (aquestes odioses sirenes, aquestes estrepitoses bombes, els crits espantosos!), la família lluita per mantenir una impossible normalitat: "És com veure una pel.li!", exclama el fill...

Pere Riera no fa més que confirmar que era bona l'aposta per a ell del TNC. Fa una peça, que ha de respondre molt bé als gustos i actituds del públic de la Sala Gran. És ambiciós i curós al màxim en tots els detalls. Compta amb un repartiment en el que llueix, sobretot, Emma Vilarasau, Míriam Iscla i Anna Moliner. L'obra transmet molt bé les diferents visions de la Guerra Civil per part de les víctimes del bombardeig i, amb una dosi de realisme, il·lustra com els humans construeixen refugis balsàmics per respirar en els moments de major cruesa.

En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres.Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest.Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle.En el cas de l'espectacle «Bollywood, Bombay, Barcelona», la companyia burxa en les inquietuds dels tres joves indis, que compateixen habitació en un pis amb tres lliteres —un artilugi escenogràfic que es munta i desmunta a gust de cada acció, amb la relació que tenen no sempre agradable amb el veïnat, amb el seu periple per trobar feina, amb la seva voluntat d'amagar l'esforç que han de fer per sobreviure (venedor de llaunes, mosso de magatzem, venedor de supermercat, taxista...), amb la dèria per aprendre les frases bàsiques de la llengua estrangera, i també deixa un espai per no amagar el drama que hi ha sempre darrere de l'immigrant: la pobresa de l'origen, l'abandó de la família, la pèrdua d'un germà o un amic en la fugida...La companyia ho endolceix amb el mite del cinema de Bollywood i el fetitxisme somniador per una de les actrius més populars del gènere. El somni de l'immigrant indi passa pel somni de la pantalla, la música bollywoodesca i l'èxit de tenir una feina ni que sigui precària per poder pagar el crèdit que els hipoteca l'aventura incerta de la fugida del seu país.Color, ball, dansa i vestuari de brillantors indis alimenten un espectacle de petit format de gairebé una hora i tres quarts —que milloraria amb una retallada d'uns vint minuts per arrodonir-lo del tot—, representat en una sala de cambra com la Palau i Fabre, i que es guarda algunes sorpreses sota el sari.Són especialment agraïdes les escenes de la recepcionista del centre cívic o la de la directora d'una empresa de distribució, així com la del taxista i els diàlegs amb els usuaris que el demanen, o l'escena de les dues veïnes —en clau de “grand guignol”— que comencen per queixar-se del soroll dels tres indis amb la música alta al pis i acaben picant-se les crestes entre elles dues, una amb el cedé de «La Santa Espina» amb Núria Feliu a tot gas i l'altra amb el de la popular «Y Viva España» de Manolo Escobar a tota pastilla. I és així com la companyia s'endinsa també d'aquesta manera, subtilment, a partir del dilema del rebuig a l'immigrant i la diferència, en el dilema de la confrontació social interna. (...)

No us perdeu per res el retorn d'aquest magnífic text de Pere Riera, tan sàviament clàssic , com alhora intel·ligentment original en les seves resolucions formals. I és que l'autor evoca la tragèdia de la guerra civil i dels devastadors bombardejos patits per Barcelona des de una perspectiva en què hi cap tant la reivindicació d'aquesta memòria històrica que encara ara tants s'entesten en esborrar, com la reivindicació de l'art, la música, el teatre i l'alegria de viure com a armes poderoses capaces de plantar-li cara al feixisme. Riera fa anar plegats el gran melodrama familiar i la comèdia sofisticada farcida de cançons,i  té també la petita gosadia de parlar de lluita de classes i revolució des de l'escenari d'un elegant saló burgès, mentre les estupendes Emma Vilarasau i Miriam Iscla es marquen un commovedor  últim tango a Barcelona. 

Grandiós fresc de la Barcelona sota les bombes feixistes, un crim contra la humanitat que ha quedat impune perquè els hereus dels vencedors es neguen a recolzar qualsevol condemna de la dictadura, mentre que els màrtirs d'aquell carnifici mai no han estat recordats pels beatífics còmplices ensotanats de la barbàrie franquista. Pere Riera demostra un pols dramàtic vigorós i potent, capaç de tocar el moll de l'os d'un dels episodis més vergonyants del segle XX i commoure l'audiència fins al cocit de l'ànima. Són gairebé tres hores de bon teatre, que transita en clau melodramàtica pels racons més foscos de la guerra incivil, amb un ritme de vertigen i una tensió escènica que t'atrapa sense respir. Tot plegat amb un equip d'intèrprets per caure d'esquena, especialment amb Míriam Iscla, que construeix un personatge difícil i ple de matisos que es contrasta en poderós clarobscur amb Emma Vilarasau, d'un magnetisme ineludible, mentre Pepa López encarna la dignitat dels pobres i visualitza el català occidental amb pertinença, i Anna Moliner incorpora la il·lusió juvenil amb un treball electritzant salpebrat de cançons. La resta del repartiment fa el seu fet, però és que les actrius, en el nostre teatre, s'expressen en una altra dimensió, més directa i impactant. És d'aquells espectacles de visió obligatòria per a qualsevol ciutadà d'aquest país. És un deure històric. I és una meravella. No és estrany que el teatre, de gom a gom, quan el teló cau, s'alci a l'uníson de les seves butaques. Imprescindible!

Durant els anys de la guerra civil van arribar a Espanya gairebé 60.000 voluntaris de diferents països. L’idealisme que va impulsar aquests brigadistes a unir-se a la lluita contra el feixisme ha quedat gairebé en l’oblit escènic fins que fa dos anys a l’Arcola Theatre de Londres es va estrenar Goodbye Barcelona, obra amb llibret de Judith Johnson i música de KS Lewkowicz. La versió catalana ha arribat ara al Teatre del Raval.  La producció, amb muntatge de Fran Arráez, direcció musical de Dani Campos i traducció d’Eva Rosell, compleix el seu objectiu de rescatar, amb ajuda de la música, la memòria d’aquell episodi. Aixecar aquest musical emotiu, vibrant i de gran força didàctica té el seu mèrit en els temps que corren. I val la pena la seva permanència al cartell, no només perquè ho disfrutin els interessats per una història servida amb notable aurèola romàntica, sinó perquè arribi a les generacions a les quals la guerra els queda lluny.  L’espectacle explica l’aventura de Sam (Pau Quero), un noi de 18 anys que deixa Londres per unir-se a les Brigades Internacionals. La seva mare, Rebecca (Carme Mateu), acabarà seguint el mateix camí. Durant el conflicte, que es desenvolupa a més de Barcelona en escenaris com Belchite, Sam anirà coneixent personatges que el marcaran dins i fora de les trinxeres: el cínic veterà Jack (Pep Papell), l’anarquista Esteve (Antonio del Valle) i Pilar (Carol Rovira), una idealista de la qual s’enamora, a més a més de tots els que integren l’harmònic conjunt de nou actors i tres músics.  El muntatge necessita una mica més de ritme i d’energia, a més de la supressió d’algun reiteratiu passatge. A aquestes altures, el problema ha d’estar resolt. Si és així convencerà, perquè la música, amb una combinació de temes espanyols i himnes brigadistes, i l’entrega dels actors es guanyen l’aplaudiment d’un públic igual de militant.

WELCOME “GOODBYE BARCELONA” Un espectacle musical emocionant, emotiu, vibrant, que il.lustra un episodi important i encara no suficientment conegut ni valorat de la nostra historia més recent. Molt recomenable.  Exit a Londres La tardor del 2011, s´estrenava al Teatre Arcola del West End londinenc aquest musical. Un espectacle que ret just homenatge a aquells joves idealistes que van deixar els seus països i van viatjar fins la llunyana Espanya per afiliar-se a les Brigades Internacionals i lluitar contra el feixisme. La nit de l´estrena a Londres va reunir desenes de fills de brigadistes i algun supervivent. L´historiador hispanista Paul Preston li va donar el seu vist hi plau “Es permet alguna llicència però no hi ha cap error important”. Es va representar amb gran èxit durant cinc setmanes tot celebrant el 75 aniversari de la Guerra Civil Espanyola. De Londres a Barcelona Gràcies a la decidida gestió d´aquesta notable amant del teatre, actriu-directora-productora, que es Empar Lòpez (creadora del premi Mostra Teatre Barcelona  i motor i ànima del Teatre Raval), podem veure aquest  espectacle a Barcelona i en català. Portar el projecte a bon port no ha estat fàcil, són nou actors-actrius-cantants en escena i tres músics. Un projecte que ha pogut fer-se realitat gràcies a moltes petites ajudes de entitats publiques i privades i de particulars mitjançant Crowfunding Verkami. Diverses històries dins la Història-La Trama El protagonista és un jove anglès, d´origen jueu, Sam, de 18 anys, apassionat i noble, que cridat pel seu idealisme decideix viatjar a Espanya i unir-se a les Brigades Internacionals. A Barcelona farà amistat amb altres dos brigadistes  majors que ell, l´ atlètic George i l´ escèptic i ja madur Jack, que l´ acolliran com si es tractès d´un germà petit. A Barcelona també coneixerà l´amor, de la mà i el cos de la Pilar, una noia catalana de la seva edat, que ha perdut els pares i lluita per sobreviure cuidant de la seva germana petita. A Barcelona i al front, sota les bombes, Sam, anirà perdent l´ ingenuïtat i topant-se en  la brutícia i  les ambigüitats de la guerra (totes les guerres són brutes i innobles), mentre lluita als fronts de Jarama, Brunete i Belchite.  De forma paral.lela vivim la història de la mare, Rebecca que viatja a Espanya, com a infermera dins de la Creu Roja amb el fi de trobar el seu fill i la d´un madur anarquista ferit, amb qui coincideix a l´ hospital i de qui acabarà enamorant-se.  El text i la música El text és de la reconeguda escriptora, poetessa i dramaturga Judith Johnson, inspirant-se en personatges reals. El compositor Karl S.Lewkowicz crea una banda sonora potent, que mescla diversos ritmes i introdueix cançons i temes de l´època, palmes i ritmes latins, i que va creixent alhora que la historia, fins un apoteosi final certament emocionant i emotiva.  El muntatge Un espectacle emotiu, emocionant, vibrant, necessari, que il.lustra i ret homenatge a les persones que varen protagonitzar un important episodi de la nostra, trista, dramàtica, confusa i fosca Guerra Civil. Dos hores de bon teatre, que passen a bon ritme, amb històries humanes que ens són properes i un interessant, imprescindible i esclaridor fresc històric del que varen ser aquells anys i aquella guerra.  La posta en escena, dirigida per Fran Arráez, està força aconseguida conscient de l´ espai limitat, jugant amb aplics -caixes de fusta com únic element per transformar l´espai i donant plé protagonisme al treball dels actors. Un treball coral entusiasta i que es mostra en tot moment a un alt nivell. Pau Quero (impecable com el jove ingenu i idealista Sam), Carol Rovira (tendre, fràgil i a l´hora forta, supervivent, com a Pilar), Pep Papell (amb una notable composició de l´escèptic Jack), Joan Vàzquez (ben posat en el paper del noble i fornid George), Manuela Nieto (presencia i força interpretant l´ icona republicà de la Passionaria) i la solvència dels veterans Carme Mateu (en el paper de Rebecca, la mare) i Antonio del Valle (com l´anarquista Esteve, que malgrat l´edat i ofuscat pels seus ideals també mostra la seva ingenuitat). Gara Roda i David Mauricio, el cor, ben ajustats, desdoblant-se en diversos personatges.  L´acurada traducció del magnífic text de Judith Johnson i les lletres de les cançons del compositor Karl S. Lewkowicz, ha estat obra d´Eva Rosell (traductora literaria i audiovisual) i les cançons del lletrista manresà David Pintó, amb dramatúrgia de Carlos Be. La direcció musical és de Dani Campos. Els músics que toquen en directe són, el mateix Dani Campos al piano i Quico Pugés al violoncel i Miquel Biarnés a la batería. Les Brigades internacionals Entre 1936 i 1938, van arribar a Espanya 59.380 voluntaris procedents de 54 països, per defensar la llibertat durant la Guerra Civil Espanyola i lluitar contra el feixisme. 9.934 d´aquests voluntaris mai van tornar a casa. Evidentment no tots eren joves nobles i idealistes, també hi havien persones aleccionades per l´internacional comunista i altres partits de caire extremista. Però ben cert que la major part dels brigadistes eren persones, joves i no tan joves, a les que els movien nobles ideals. Desprès d´aquella dramàtica experiència a tots ells i a totes elles els hi va tocar viure una altre de proporcions més gegantesques, la Segona Guerra Mundial. L´escriptor Ernst Hemingway, va ser un d´aquells joves brigadistes, com ho varen ser també, un altre gran escriptor George Orwell, el pintor mexicà David Siqueiros i l´excanciller alemany Willy Brandt. De la seva experiència, Hemingway va escriure el llibre “¿Por quién doblan las campanas?”, ùbicat el 1940, que va ser portat al cinema el 1943, de forma brillant, però a l´estil Hollywood, protagonitzat per Gary Cooper (expert en explosius, que lluita dins la Brigada Lincoln) i Ingrid Bergman, com a la seva amant. Ambdós improbables brigadistes. Molt més aclarador i realista resulta l´excel.lent film de l´anglès Ken Loach, “Tierra y libertad”, filmat a Espanya el 1995, amb actors anglesos, espanyols i catalans.  Mes sobre l´equip tècnic i artístic Fran Arráez (direcció escènica), conjuntament amb Carlos Bé (dramatúrgia), varen fundar la companyia The Zombie Company el 2004 a Barcelona. Ha treballat com ajudant de dirección amb Josep Maria Pou, Tamzin Townsend y John O´Courneen de Yllana, entre d´altres. Actualment dirigeix i produeix la serie, “Llueven vacas”, protagonitzada per Maribel Verdú i Laia Marull. Dani Campos és un reconegut i premiat pianista que ha realitzat nombrosos concerts acompanyant a coneguts cantants. Va estar als teclats de musicals com “La Bella i la Bèstia” i “Mortadelo y Filemón”, entre d´altres i ha col.laborat en nombrosos programes televisius. Pau Quero. Procedeix de l´Institut del Teatre. Actor i cantant, membre del grup Els Fantastics. Recentment l´hem pogut veure a muntatges com “Geronimo Stilton” i “Més enllà dels estels” i com a concursant a “Destino Eurovisión 2011”. Carol Rovira, procedeix de l´Escola Musical Youkali, amb els qui ha participat dins la companyia a l´espectacle “Quartet de Heiner Müller”. Pep Papell. Es va iniciar a finals dels 90, procedent del Col.legi de Teatre i el Laboratori de Teatre i no ha deixat de formar-se en continuat cursos arreu (Madrid y Barcelona). Ha treballat en diversos muntatges de teatre i a sèries de televisió. Habitual a la sèrie televisiva “La Riera”. Manuela Nieto. Llicenciada a l´Institut del Teatre. Actriu, ballarina (alumna de la coreògrafa Isa Moren des de petita-Ballet Condal) i cantant, amb una llarga trajectòria al món de la dansa, del teatre (“Grease”, “Rent”, “Mamma mía”, “El Mikado”, “Full Monty”, “El somni de Mozart”, “Drácula el musical”..), la televisió i el cinema Antonio del Valle. Actor i cantant amb llarga trajectòria com a cantant, al teatre (“Mar i Cel” amb Dagoll Dagom, “Companyia Tricicle 2”, “La Generala”), la televisió (“La Trinca”, “La Memòria dels Cargols”, “Sagrada Família”) i al cinema. Carme Mateu. Actriu i cantant. Procedeix de l´Institut del Teatre-Centre Dramàtic del Vallès i se la va poder veure en diversos espectacles com “Cole Porterland”. Joan Vázquez. Actor, cantant, director i dramaturg que va debutar com a professional el 1999. L´hem pogut veure a “Rent”, “Gaudí”, “El llibre de la selva”, “Mamma mia”, “Hair”, entre altres. Professor a l´edició d´”Operación Triunfo 2011”. Col.laborador habitual de la companyia El Musical més Petit. La nit de l´estrena hi era el compositor de la música Karl S. Lewkowicz i moltes cares conegudes com Roger Pera que està preparant Germans de Sang (que s´estrenarà a continuación al Teatre del Raval), Mingo Ràfols, els escriptors Matthew Tree i Marius Serra, l´historiador Josep Maria Solé i Sabaté..El públic posat de peu va aplaudir llargament als actors-músics i productors de l´espectacle. El Teatre del Raval és una sala històrica, que ja hi era el segle XIX i que va ser reformada abans de la guerra i recuperada pel teatre professional des de fa just 18 anys. És a dir que aquesta any asoleix la majoria d´edat. www.teatredelraval.com www.goodbyebarcelona.com. A Passionate New Musical. Informació del musical estrenat a Londres.

Aquest musical necessari arriba, per fi, a Barcelona. És un treball eminentment polític, que pretén fer homenatge a aquells ciutadans vinguts arreu de Europa per lluitar contra el feixisme a Espanya. L'acció se situa, per moments a Barcelona, però el viatge passa per l'Ebre, el Jarama i altres punts del front. L'èpica pot, d'entrada a l'emoció de la mare deixant que el fill agafi les armes. Avui, que el servei militar ja és història i que "La cançó del soldadet" dels Manel deu ser el sentiment majoritari de tothom cap a la lluita (els soldats anònims són els que fan torçar la història però ningú vol agafar una arma ni per a matar ni, encara menys, per a morir). La derrota és percep des del principi, però l'entusiasme dels que donen la vida generosament fa que tothom confii amb una victòria moral. Avui, l'única manera de demostrar que no van perdre la vida per a res és que es construeixi una societat amb la memòria històrica ben latent. Cal que tots els instituts vegin aquest musical!

Un musical potent i compromès que evoca amb emoció i dramatisme la idealista participació de les Brigades Internacionals en l’escabetxina del feixisme espanyol, un voluntarisme desinteressat que intentava pal·liar la desvergonyida i covarda “neutralitat” dels països “demòcrates” d’Europa. Esplèndida música en directe (piano, violoncel i bateria) que encadella variacions sobre els himnes i cançons que entonava l’exèrcit republicà, i que resol amb agilitat en una combinació de solos, duets i cors de gran eficàcia. Els intèrprets canten i actuen amb propietat, particularment els dos protagonistes, Pau Quero en el rol del jove anglès que s’allista amb apassionament a la defensa de la República, i Carme Mateu, en el paper de la seva mare que finalment també acudeix com a infermera. Pep Papell fa de Jack, el personatge més realista, amb desimboltura, i Carol Rovira canta millor que actua en la història d’amor paral·lela que trena amb l’anglès. Homenatge als massa oblidats brigadistes que van acudir amb entusiasme i il·lusió a la crida humanista d’un poble contra l’abjecció d’uns insubordinats colpistes que encara no han passat comptes amb la justícia.