Si alguna cosa positiva es pot treure d’aquesta crisi són les possibilitats que s’obren per als creadors locals. Mentre
hi havia diners per a tot (no n’hi ha encara segons per a què …?),
Escenaris com la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya semblaven
oberts només per a autors i directors consagrats, sempre atents a
qualsevol aposta que fes olor de èxit d’altres països. L’escassetat
de pressupostos culturals ha obligat a esprémer la imaginació, i al
TNC l’aposta ha estat clara i coherent amb el seu nom: apostar per
dramaturgs catalans amb talent igual o superior al de col·legues
alemanys, anglesos o francesos, que accepten encantats l’oportunitat de
promoció d’un escenari com pocs, estalviant a “memòria cau” que
suposa sempre contractar els de fora (fixeu-vos sinó el que passa al
món del futbol).

Davant
el repte d’estrenar en un dels majors escenaris catalans, Pere Riera
ha jugat una carta segura, convertint la capital catalana en l’absoluta
protagonista, i ficant-se de ple en un tema, la Guerra Civil en el què, encara que es vulgui tapar o oblidar, continua havent-hi ferides obertes.

Barcelona ens situa al 1938, en plena Guerra Civil, durant els incessants bombardejos que van turmentar la ciutat. L’acció
se situa en una casa, un casalot de la zona alta de la ciutat, on
viuen bastant confortablement una família aposentada que va perdre el
pare i cap d’una fàbrica en un incendi provocat. L’obsessió
de Núria, la mare, per aïllar i protegir els seus del terror que es
viu als carrers converteix aquesta casa en una mena de bombolla, aliena
a l’horror.

Fins que la desgràcia s’acosta de nou. L’arribada
d’Helena, una vella amiga actriu exiliada a França, farà sorgir
velles ferides, i enfrontarà aquestes dues dones, dolgudes per no
saber si la decisió que van prendre en el seu moment (quedar-se i
resistir, o fugir i intentar ser feliç en un altre lloc  va ser la correcta.

Tot
i que la peça pateix una mica l’efecte “Sala gran del TNC” que sembla
obligar decorats fastuosos i durades excessives (i aquest efecte segurament es veurà compensat en la reestrena al Teatre Goya), la veritat és que
Barcelona és un pas més en la consagració de Pere Riera com un dramaturg
polivalent, amb ploma per enfrontar-se a qualsevol història.

Potser
el fet de dirigir ell mateix la funció penalitza el tema de les
retallades (amb mitja hora menys l’obra seria rodona). Res
a objectar al repartiment, excel·lent i molt encertat, monopolitzat
potser en excés pel divisme d’Emma Vilarasau (molt aplaudida per cert
pel públic), que per altra banda està excel·lent retratant un
personatge tan contrastat amb el de la magnífica Míriam Iscla.

Per tema, per posada en escena, per protagonistes, Barcelona està destinada a ser un èxit. El tema ho mereix.