‘Barbes de balena’ desborda simbolisme. Està lligat i
relligat, com les mateixes cotilles que denuncia. Però per a bé. No com aquesta
indumentària que deformava el cos de la dona sota el pretext de fer-la més
esvelta produint-li tot tipus de mals com la desnutrició, la tuberculosi o
canvis de posició en la matriu. Enllaça en una polièdrica peça la (falta de)
memòria tant històrica com familiar i el rol femení, passat i actual, cosint-ho
amb un únic fil que uneix dramatúrgia i posada en escena i que, a poc a poc,
dóna forma a un espectacle fresc i alegre però originalment complex.

Es nota la puntada precisa del treball creat amb absoluta
dedicació. Amb temps i amor. Que després d’una intensa cerca documental i
artística té cura pel més mínim detall, ja sigui de vestuari, moviment o
escenogràfic. I com el títol –que es refereix al material amb què es feien més
rígides aquestes peces interiors provinent, efectivament, d’unes làmines que
tenen a la boca algunes balenes–, neix de l’origen. Del més personal per arribar
al global.

Parteix dels anhels i les anècdotes de les mares, àvies i
besàvies de la companyia (per cert, 100% femenina), unes dones que volien ser
actrius, cantants o simplement estudiar, i no les van deixar. Però n’hi va
haver una que, lluitadora i perseverant, sí que se’n va sortir. Era la
rebesàvia d’una de les intèrprets, la doctora barcelonina Dolors Aleu i Riera
(1857-1913) que va convertir-se en la primera dona llicenciada en medicina a
l’Estat espanyol i que va defensar aferrissadament el dret a l’educació de les
dones (va arribar a fundar una escola) i, també, l’abolició de la cotilla.

És a partir de la seva significativa vida que es treu a la
llum i a la reflexió pública el constrenyiment que tradicionalment ha hagut de
suportar la dona i que, potser  encara
avui (?), resta amagat sota noves formes de camuflament. Per oblit, per
distracció o per conscient desídia. En tot cas, produccions com aquesta són
saludables per parar atenció a fets i situacions realment importants que sovint
passem per alt. I no ens ho podem permetre. Són les dones de la nostra vida
(les coneixem com hauríem?), fins i tot nosaltres mateixes.

Amb un treball exquisit de text, polifonia vocal, piano en
directe i dansa mostren amb humor i esperit crític les múltiples cotilles
figurades de la societat que ens ha precedit i, alhora, pessiguen
convenientment l’espectador llençant crits d’alerta davant de comentaris
d’època que encara voleien als nostres dies. “I si no som prou bones? Les dones
no ens hauríem de fer aquestes preguntes.”

L’obra es va estrenar el Dia Internacional de la Dona
d’aquest mateix 2017 al Maldà, on va tornar a mitjans de setembre. El Teatre de
l’Aurora d’Igualada ha estat el punt de partida d’una gira que es mereix més
que “encaixar” amb els actes del 8 de març. Perquè –i no es tracta de
feminisme– s’ha de continuar posant en valor la figura de la dona fins al dia
que no necessiti ni d’una data ni d’un motiu especial per recordar-ho.