Tot a Barbes
de balena està estudiadíssim. I tot queda natural. Amb això, bona part de l’obra
queda resolta amb nota. Les quatre actrius-músiques-ballerines rememoren la
vida de Dolors Aleu i Riera, la primera dona llicenciada en Medicina a Espanya,
i escenifiquen amb gràcia, bon humor i mala llet la carrera d’obstacles que
aquesta científica, en nom de totes les dones científiques, va haver de
superar.

Les protagonistes, atrapades en roba interior
(de les nostres besàvies) i disposades coreogràficament a l’escenari quan estan
en moviment i quan no ho estan, esdevenen peixos en una peixera (gran metàfora
del paper de la dona en segons quins ambients) sota relaxants sorolls de
bombolles; estudiantes agosarades amb ganes de menjar-se el món; les respectives àvies i besàvies…; emèrits
professionals de la medicina o de la Universitat… L’obra transcorre amb molt
ritme. No podia ser d’una altra manera, farcida com està de cançons divertides
i punyents, ben ballades, ben cantades i ben interpretades per un repartiment
fantàstic.

La veu en off d’àvies comentant la jugada acaba
de donar originalitat a un muntatge que és una fèrria defensa de la dona a
partir d’episodis socials que van des de la valentia d’estudiar una carrera i
exercir una professió com la de cirurgiana, passant per “hipocretitzar” (gran
paraula) l’esclavitud, fins a les peces
de roba que han amagat la llibertat de la dona (les cotilles, sense anar més
lluny). “La prenda que más daño hace a la
mujer es el corsé”, canten. Treure-se’l ha estat encara més dolorós.