Serà un dels èxits de la temporada. Ja es podia pronosticar abans de veure la funció però, després de riure amb sonoritat i de comprovar l’agilitat en què han estat muntat les escenes l’aposta és saber fins quan estaran en cartell. I quan tornaran a prorrogar. Posem en antecedents. Art és l’obra amb què Yasmina Reza va esclatar a Catalunya. S’havien pogut veure dues produccions fa uns quants anys, sempre amb un repartiment contrastat. Ningú s’havia atrevit a plantejar l’opció de fer-la en català. Pere Arquillué (que ja va ser valent en acceptar el repte de renovar Cyrano de Bergerac, després de la mítica interpretació de Flotats al Poliorama) torna a marcar-se un personatge benèvol i despistat, d’una tolerància que exaspera. Acostumats a veure’l en papers dramàtic,s aquest aire fresc li ve molt bé a la seva trajectòria. Francesc orella és aquell amic enginyer, pragmàtic, , sempre borinador i inconformista que pretén anar en contra de les modes. I Lluís Villanueva el nou “col·leccionista”. 

Ara, Jordi Galceran (un autor de comèdies d’èxit com El mètode Grönholm, El crèdit o Burundanga, per citar-ne algunes) ha traslladat l’acció a Catalunya. Els personatges parlen en català i amb aquella “catxassa” que el caracteritza. Són tres amics de la joventut, que ja en la maduresa, marquen unes diferències que podran ser irreconciliables. O no. El dramaturg es pregunta al programa de mà si Reza és com Pinter perquè deixa amagada la informació més interessant. No és una mirada prou justa. Perquè l’autora juga amb què el públic tingui informació abans que els propis personatges per potenciar el riure d’aquesta comèdia de bulevard: des d’una anècdota aparentment insignificant es  concentra una tempesta. A Art, serà l’espectador el que haurà de decidir si el “període de prova”, la treva, es consolidarà amb el temps. O no.

La mirada del director Miquel Gòrriz (un altre còmplice dels projetes d’Arquillué des d’aquell Primer amor) busca donar molta lleugeresa als desencontres. Només en el moment culminant els dois antagònics se situen als laterals d’un sofà que recorda més una trinxera, que no pas un espai de convivència. L’agilitat escènica permet que els espais es juxtaposin, pràcticament. L’espai escènic és un altre dels valors d’una obra que fa un clam al minimalisme fins a dur-lo a extrems absurds (com pretendre seure còmodament amb una cadira assimètrica). El sofà és un element sobre la que s’hi transita i no s’abusa de seure-hi (el gran pànic de tot director que tem que perdi frescor l’obra). 

Reza reescriu un Per un sí o per un no benèvolament. La incorporació del mitjancer desactiva la bomba que podria acabar amb l’amistat. El públic sabrà si, la controvèrsia per l’opinió d’un quadre abstracte, refermarà l’amistat o la deixarà en un abisme que trencarà a la propera discussió.