‘Art’ és una
d’aquelles comèdies que van més enllà de l’entreteniment. Picant i lleugera,
sí, però alhora intel·ligent i profunda. La francesa Yasmina Reza té el do que persegueixen tants dramaturgs i que el també autor
Jordi Galceran (‘El mètode Grönholm’, ‘El crèdit’, etc.) ha sabut preservar en
traduir-la: dir el just i necessari. I la resta que l’aportin els actors amb
les accions, la intenció, el joc escènic, engrandint-ho amb la complicitat del
públic.

L’escenografia de
Jon Berrondo, blanca, segueix el mateix minimalisme emmarcant una sala d’estar
amb un immens quadre que es desplega fins al fons d’escenari. L’efecte vesteix
elegantment l’escena i marida amb l’entrada i sortida dels actors, acompanyada
d’una animada selecció musical. La primera aparició de Pere Arquillué, Francesc
Orella i Lluís Villanueva, tres dels grans del
teatre català, és humilment estel·lar i presagia que s’és davant d’una hora
llarga per regalar-se a la butaca.

El quadre
retràctil també és blanc, és clar, com l’objecte que aixeca la controvèrsia
entre els tres amics. Un d’ells (Villanueva) ha comprat l’obra –completament
blanca o, bé, no del tot, si es mira en detall–, per 200.000€ i els altres dos
se’n fan creus, encara que la seva reacció és ben diferent. Mentre que un
exposa categòricament la seva opinió (Orella), l’altre defuig posicionar-se,
cercant sempre la situació més còmoda (Arquillué).

I de l’anècdota
en sorgeix la història. Una trama que qüestiona el valor de l’art, el sentit de
la contemporaneïtat, l’ètica, la sensibilitat, l’esnobisme, l’amistat, la
hipocresia… i que, amb nates dialèctiques a tort i a dret, arriba al terreny
personal. Aquell que cou i on l’humor hi troba el caldo de cultiu.

El ritme és
excel·lent. Quan sembla que s’arriba a un principi d’acord, una rèplica més o
menys innocent rebrota l’enervament i ja hi tornem a ser. Esclat immediat de
rialles a la sala.

Hi ha força
escenes dignes d’antologia, especialment el solo
d’Arquillué amb els seus maldecaps prematrimonials i també un acte tan simple
com picar unes olives. Gags realçats sobretot pel perfilat caràcter de cadascun
dels amics i les trobades a dos en les quals es parla a esquenes del tercer,
però a ulls i orelles de l’amatent públic.

Proper, quotidià,
sense artificis, ‘Art’ està bastit sobre un gran text –no en va s’ha fet amb tres premis Molière i l’èxit arreu del món des de la
seva estrena, el 1994 a París– i l’adaptació que dirigeix Miquel Gorriz li va a favor en tots els aspectes. Es va estrenar al
darrer Temporada Alta (enguany hi torna!), ja ha passat amb grata acollida per
Barcelona (al Goya, d’octubre a abril) i ara està en plena gira, que es mereix
llarga i fructífera.