La darrera obra
de Victoria Szpunberg que titula Amor Mundi en un explícit donatge a Hannah
Arendt, és el resultat de la residència de l’autora a la sala que la va veure
néixer com a dramaturga. Szpunberg  es
planteja fer una reflexió sobre el món escolar des de la perspectiva d’una
mestra jubilada. Aurèlia, la protagonista absoluta, pràcticament cega, s’acara
als espectadors per presentar-se com una mestra apartada de les aules per la
seva progressiva ceguesa i per un episodi de violència no massa clar. Entrem, a
través d’un flashback, al moment final de la carrera professional de la
protagonista. La visita de la seva neboda –personatge que concentra totes les
aspiracions frustrades de la protagonista- obre el diàleg que ens portarà a
descobrir quin va ser l’autèntic motiu que la va apartar de l’escola. Empesa
pel desig de protegir una alumna nouvinguda de l’escarni al que l’estaven
sometent els seus companys, la mestra va pegar la líder del grup. La ceguesa, com a tantes obres, actua com a metàfora de la
incomprensió del món que envolta la protagonista o, si més no, de la seva incapacitat
d’adaptació a les noves realitats escolars.

Victoria Szpunberg
es llança amb valentia a parlar de l’escola primària. L’autora i directora
aborda  un tema  complex amb multitud d’arestes. D’una banda
hi ha el canvi de paradigma educatiu: el mestre ha deixat de ser el principal
agent de transmissió de coneixements. D’altra, hi ha el canvi que en les
relacions entre iguals que suposa la irrupció de les TIC. L’assetjament escolar
ha adquirit, amb les xarxes socials, unes proporcions extraordinàries, convertint
en un problema d’enorme transcendència social el que abans quedava restringit a
l’àmbit escolar. S’apunta també la integració de l’alumnat nouvingut procedent
d’entorns culturalment allunyats i el de l’entrada a l’escola de nous agents
com el col·lectiu de monitors, vetlladors, etc.  L’antagonista pertany a aquest grup: una noia
jove sense una formació específica que, tanmateix, compren molt bé la situació
i que, d’alguna manera, intenta ajudar. El desenvolupament dramàtic té lloc en
un espai amb una forta càrrega simbòlica: el centre l’ocupa la taula de treball
de l’Aurèlia,  al seu voltant,  cadires escolars en negre disposades en
semicercle.  Al fons, una pantalla sobre
la que es projectarà la “realitat” d’una nena d’edat similar a la de les
alumnes al·ludides en format youtuber i un fragment d’una entrevista a Hannah
Arendt. Marta Angelat  atorga autoritat a una Aurèlia afeblida per
la malaltia i professionalment cremada. Mentre Aina Calpe (la neboda) actua com agent desencadenant d’una acció
dramàtica minimalista i Blanca Garcia-Lladó (la monitora) ho fa com a
contrapunt entusiasta de l’Aurèlia. Entremig, la regidora d’escena intervé de
forma discreta per recordar-nos que ens trobem davant una ficció teatral, també
ho fa un personatge emmascarat com si es tractés d’un fatum mil·lènnial. Ens qüestionem
fins a quin punt aquestes intervencions són necessàries en una estructura on la
protagonista inicia i clou, amb una mena de primer epíleg, un text fonamentat
en el discurs més que no pas en l’acció. Victòria Szpunberg  ens presenta una realitat polièdrica en la que
seria interessant d’anar aprofundint en cada un dels seus aspectes per separat.
Enceta un debat interessant amb un plantejament ètic necessari que deixa
absolutament obert a interpretacions de tota mena.