L’Aurèlia, n’ha fet una de molt grossa. Resulta gairebé
inversemblant que una dona que ha dedicat tota la seva vida a l’ensenyament,
que mai no  ha oblidat l’ètica del seu
ofici,  i que a més a més es troba a un
pas de la jubilació ( i també de la ceguesa, per cert)  , reaccioni amb la violència amb la qual ha
reaccionat davant l’enèsima provocació d’una alumna problemàtica. Què diria d’ella
Rosa Sensat – aquesta Rosa Sensat els principis educatius de la qual li han
servit sempre com a guia- si aixequés el cap?

L’Aurèlia –encarnada per Marta Angelat amb l’autoritat
interpretativa que la caracteritza- és la protagonista de la nova obra de
Victoria Szpunberg. Una obra el títol de la qual – tal i com assenyala la
mateixa autora- s’inspira en el concepte sobre “ l’amor mundi “ d’aquella gran
coneixedora de la banalitat del mal que va ser Hanna Arendt. Deia Arendt  (Szpunberg recull les seves paraules textuals
al programa de mà de l’espectacle) que això d’estimar el món de veritat era
quelcom que li havia arribat molt tard , que li havia costat molts anys assolir
de debò. I per cert que Arendt es deixa veure també en forma d’entrevista
enregistrada al llarg de la representació, encara que les paraules de l’entrevista
no estiguin directament vinculades amb el concepte que li dona títol a  aquest text. El cas és que si Arendt va
trigar tota una vida per arribar fins a “l’amor mundi”, l’Aurèlia potser ha
trigat també tota una vida per arribar a la conclusió que no tots els alumnes
es mereixen ni l’amor ni el respecte incondicional: potser  alguns es mereixen per contra que algú altre
els hi planti cara, humiliant-los si cal de la mateixa forma que ells humilien.
Quelcom que, d’altra banda, potser impliqui el reconeixement del propi fracàs
i/o el qüestionament d’un model d’educació que potser no funciona, o que potser
senzillament ha deixat de funcionar perquè no ha sabut seguir-li el ritme a tot
el que ha canviat al seu voltant. Com la metàfora resulta molt evident, es
diria que a mesura que la nostra professora en crisis es va endinsant pels
camins de la ceguesa, va veient també cada cop amb més claredat els punts cecs
d’un sistema educatiu i un sistema de valors que a força de voler protegir pot
acabar desprotegint , i a força de voler ser just per a tothom, pot acabar donant-li
carta blanca a actuacions del tot injustes. És clar que també pot ser que l’Aurèlia
intenti defensar amb força a aquests arguments per tal de defugir la tremenda
irresponsabilitat en la qual ha caigut ella mateixa actuant com actua. Això,
sense oblidar la paradoxa que es produeix sovint quan la suposada víctima d’una
agressió en l’àmbit escolar  es
converteix en la gran aliada de la persona que agredeix. Potser – passa també
sovint- perquè  ocupar el lloc de víctima
implica assumir uns intolerables índexs de marginació que poden arribar a
semblar més dolorosos que la mateixa agressió. O potser, perquè de vegades
sorgeixen entre els alumnes complicitats que depassen la capacitat comprensiva
del sistema.

El cas és que bona part dels conflictes susceptibles d’intens
debat que plantegen aquestes temes i aquestes preguntes, es troben ja formulats
al primer monòleg que l’Aurèlia ens adreça tot just començar l’espectacle , aparentment
molt convençuda que encara que es mogui per l’escenari ajudant-se d’un bastó
cec, no ha pres les decisions que ha pres donant pals de cec. Però el cert és que
a mesura que avança l’obra, es diria que per contra no es fa visible que res
avanci realment ni a través del text, ni en la posició de la seva protagonista ;
una mica com si en la seva exposició inicial tant l’un com l’altra ja haguessin
dit tot el que tenien que dir, i com si els seus arguments no es prestessin a
major argumentació. Una sensació que la presència dels altres dos personatges
de l’obra ( la neboda de l’Aurèlia i la monitora que va ser testimoni d’allò
que va passar al pati de l’escola) no fa altra cosa que reforçar. Szpunberg
utilitza l’arribada d’aquesta neboda per introduir uns apunts sobre la història
familiar de l’Aurèlia que resulten totalment accessoris, no pas pel seu
caràcter críptic, sinó perquè a la llarga es revelen com a totalment superficials i no
aporten res a l’estructura dramàtica de l’obra. I se’n acaba servint de la molt
peculiar monitora per  ficar  també amb calçador una referència als models
de família alternatius que aquí resulta notablement forçada . Aquestes dues
dones que acompanyen a l’Aurèlia estan dibuixades amb un paper massa fi, mancades
de veritable densitat. Els intents de donar-li al drama una pinzellada d’humor
resulten infructuosos. I els afegits videogràfics ( amb referència musical a
Rosalia inclosa) no passen de l’apunt anecdòtic que no li fa cap aportació real
a la dramatúrgia de la  proposta . Una
proposta que parteix d’un tema veritablement estimulant. Però les mancances de
la qual impedeixen abordar en tota la seva dimensió.