Victória Szpunberg s’acomiada de la seva temporada d’autora resident a la Sala Beckett amb una nova producció al Grec. Després de recuperar aquella La marca preferida de las hermanas Clausman, ara presenta un treball molt més introspectiu. La peça va desvetllant les raons d’una crisi dins de l’escola que viu una professora, que volia ajudar a una alumna. Szpunberg va molt més enllà de la sobreprotecció que plantejava Josep Maria Miró a El principi d’Arquimedes. Finta el conflicte entre pares i l’escola (Negrata de merda, de Denise Duncan) i evita carregar de l’univers filosòfic d’Hannah Arendt. L’obra navega per sobre d’aquests punts, amb una posada en escena molt oberta, un punt abstracta (per l’espai conceptual que es transforma, ara en casa, ara en una aula o el pati). Més que voler imposar molta tesi, convida a conèixer-ne més, a través de l’entrevista que s’emet sobretitulada a la pensadora, per exemple. El joc és constant. Els punts de vista varien, són continus punts de fuga, que atrapen l’espectador. 

Pel que fa a les interpretacions, contrasta la minuciositat de Marta angelat (la mestra que, a més va perdent la vista), amb la franquesa molt empàtica de Blanca García Lladó. O el secret de la neboda, aparentment perfecta, interpretada per Aina Calpe. A diferència de bona part de la dramatúrgia de Victoria Szpunberg, el text basteix un món molt reconeixible, quotidià. La peça, amb punts de notable intensitat, es converteix en una sorpresiva caixa de bombons amb licors inesperats. L’agafes i esclata dins la boca, en silenci, i commou, tant a la raó com a l’emoció, íntimament.