Amal

Es tracta del primer espectacle de circ de la companyia La Baldufa i el primer en què no participen els seus integrants, sinó el duo d’acròbates Laiaiona (Laia Gòmez i Ona Vives), especialitzades en les tècniques circenses mà a mà i els jocs icaris. En aquest cas, el discurs social (i polític) partia de les crisis migratòries i de refugiats per conflictes bèl·lics, en aquest cas en el món àrab, a partir de la història d’una noia que arriba a Europa fugint de la Guerra. Si bé se’ns planteja un argument conegut per al públic adult, l’encert de la peça penso que es troba en la capacitat d’enllaçar la història amb les acrobàcies pensant en un públic infantil, ja que els més petits s’ho miraven amb la boca oberta. Això també ho permetia l’escenografia (disseny de Carles Pijuan) que presentava una estructura oberta per on les personatges saltaven, s’amagaven i es perdien o es trobaven, jugaven o es discutien, creant diferents ambients en un mateix espai mutable. D’altra banda, el plantejament escènic i interpretatiu permetia il·lustrar de forma clara i contundent conceptes gens intuïtius del “món dels adults”, com la propietat privada, les fronteres o el fet que una persona sigui “il·legal”.

La companyia La Baldufa, creada al 1996, té una llarga trajectòria. Si generalment parteix d'adaptacions de contes, amb els anys s'ha anat atrevint a la creació, envaint camps que anaven més enllà del teatre, com pot ser el clown (Bye Bye Confetti), el gest (La faula de l'esquirol) o, fins i tot, la dansa contemporània (Imperfect). Fins ara, cada espectacle era un repte que ells mateixos resolien a escena. A Amal, en canvi, s'ha deixat que siguin les acròbates Laia Gómez, Ona Vives les que pugin a escena i expliquin, una nova història d'exili (Fugit, Alter), de topar-se amb les portes tancades d'Europa (Migrare) i d'acabar trobant algú amb qui refer la vida (La casa més petita). El mèrit d'aquest muntatge és que s'expliquen els diversos episodis de l'emotiva hstòria a partir de números acrobàcies sigui gronxant-se, baixant pel pal xinès (reconvertit en fanal del carrer) o executant equilibris de mà a mà entre les dues components o salts acrobàtics. La peça té una evident potència cap a la sororitat: la capacitat de posar-se en el lloc de l'altra supera qualsevol desconfiança. El text, mínim, emergeix de la veu en off que es poden llegir també als sobretítols (en diferents idiomes a Tàrrega). En la creació de la història cal celebrar la contenció interpretativa (són habituals els excessos de gesticulació de molts intèrprets de circ quan fan un personatge que, volent donar més valor a la rèplica, acaben diluint-la) i una construcció dramatúrgica intel·ligent del flaixback. Amal és, per sobre de tot, una peça feta per celebrar la generositat i per descobrir l'altre. És un viatge en un espai escènic que es transforma (recorda les maquetes dels Titelles de Lleida, amb fustes i angles per tot arreu que van arrodonint la proposta escènica, sempre a favor d'explicar la història i de sorprendre els espectadors) amb els mínims canvis però amb una eficàcia considerable.

Volvemos a hablar de guerra, de tener que abandonar tu casa porque alguien no respeta como piensas o como actúas. Ser inmigrante de por vida, perder a tu familia en búsqueda de un sueño que al llegar a la vieja Europa no sólo no es real sino que se convierte en pesadilla. Aunque todo es mejor que volver al horror de vivir en tu país.La propiedad privada, ser expulsado por “ilegal”, que nadie te quiera cerca, ser tratado como nunca quisieras que te trataran simplemente porque naciste en el lugar equivocado. Los privilegios y tonterías varias del primer mundo con respecto a lo que muchos consideran ciudadanos de segunda.En 45 minutos cabe todo, y por muchas historias que conozcas con nombres y apellidos, se te hiela la sangre al ver representada una más, la de Amal cuya tierra prometida la ha llevado a cruzar el Mediterráneo como tantos otros y que ve frustradas, en un inicio, las expectativas de lo que soñaba con vivir.Además de las virgerías acrobáticas que ya estamos acostumbrados a ver a Ona y a Laia en los espectáculos de “Eia” aquí se une una dificultad añadida, el clown. La gestualidad cobra una baza muy importante en la historia, una mezcla de sentimientos durante toda la pieza, y sobre todo en las partes más cómicas, que destensan al público de las imágenes imaginarias que representan los sufrimientos que conlleva la guerra.A pesar de ser un espectáculo sin texto, una voz en off narra algunos trozos del diario de Amal, las fases de la guerra y sus sentimientos y deseos de cruzar el Mediterráneo. Eso sí, y al menos durante Fira Tàrrega tendrá subtítulos en catalán, castellano, inglés y francés.Y sí, Amal es un espectáculo de guerra, con toques trágico-cómicos, que te llena de reflexiones, y sin ponerle un pero, acabas con la sensación de haber visto una pieza sencillamente maravillosa.