La companyia La Baldufa, creada al 1996, té una llarga trajectòria. Si generalment parteix d’adaptacions de contes, amb els anys s’ha anat atrevint a la creació, envaint camps que anaven més enllà del teatre, com pot ser el clown (Bye Bye Confetti), el gest (La faula de l’esquirol) o, fins i tot, la dansa contemporània (Imperfect). Fins ara, cada espectacle era un repte que ells mateixos resolien a escena. A Amal, en canvi, s’ha deixat que siguin les acròbates Laia Gómez, Ona Vives les que pugin a escena i expliquin, una nova història d’exili (Fugit, Alter), de topar-se amb les portes tancades d’Europa (Migrare) i d’acabar trobant algú amb qui refer la vida (La casa més petita). El mèrit d’aquest muntatge és que s’expliquen els diversos episodis de l’emotiva hstòria a partir de números acrobàcies sigui gronxant-se, baixant pel pal xinès (reconvertit en fanal del carrer) o executant equilibris de mà a mà entre les dues components o salts acrobàtics.

La peça té una evident potència cap a la sororitat: la capacitat de posar-se en el lloc de l’altra supera qualsevol desconfiança. El text, mínim, emergeix de la veu en off que es poden llegir també als sobretítols (en diferents idiomes a Tàrrega). En la creació de la història cal celebrar la contenció interpretativa (són habituals els excessos de gesticulació de molts intèrprets de circ quan fan un personatge que, volent donar més valor a la rèplica, acaben diluint-la) i una construcció dramatúrgica intel·ligent del flaixback.

Amal és, per sobre de tot, una peça feta per celebrar la generositat i per descobrir l’altre. És un viatge en un espai escènic que es transforma (recorda les maquetes dels Titelles de Lleida, amb fustes i angles per tot arreu que van arrodonint la proposta escènica, sempre a favor d’explicar la història i de sorprendre els espectadors) amb els mínims canvis però amb una eficàcia considerable.