Es tracta del primer espectacle de circ de la companyia La Baldufa i el primer en què no participen els seus integrants, sinó el duo d’acròbates Laiaiona (Laia Gòmez i Ona Vives), especialitzades en les tècniques circenses mà a mà i els jocs icaris. En aquest cas, el discurs social (i polític) partia de les crisis migratòries i de refugiats per conflictes bèl·lics, en aquest cas en el món àrab, a partir de la història d’una noia que arriba a Europa fugint de la Guerra. Si bé se’ns planteja un argument conegut per al públic adult, l’encert de la peça penso que es troba en la capacitat d’enllaçar la història amb les acrobàcies pensant en un públic infantil, ja que els més petits s’ho miraven amb la boca oberta. Això també ho permetia l’escenografia (disseny de Carles Pijuan) que presentava una estructura oberta per on les personatges saltaven, s’amagaven i es perdien o es trobaven, jugaven o es discutien, creant diferents ambients en un mateix espai mutable. D’altra banda, el plantejament escènic i interpretatiu permetia il·lustrar de forma clara i contundent conceptes gens intuïtius del “món dels adults”, com la propietat privada, les fronteres o el fet que una persona sigui “il·legal”.