Al galop

(...) Una escenografía donde el rojo reina, muy parisina nos acompaña en las desventuras de la que fue editora de Vogue hasta 1971. Todo un paseo por la historia de la moda y del mundo, de boca de una de las personas más influyentes de la época. A lo largo de noventa minutos de visitamos Nueva York, Londres, Paris, y por un segundo tenemos a tocar lo que el glamour y el lujo no nos deja ver, nos olvidamos de lo que se muestra de cara a la galería y entramos directamente en los entresijos del poder.Carme Elias parece que ha nacido para interpretar a Diana Vreeland, derrochando estilo, glamour y saber estar. El traje le sienta de maravilla y después, de los primeros instantes más indecisos, nos olvidamos de la peluca y el naturalismo se apodera de la escena. Sus idas y venidas continuas, sus continuos cambios de opinión, cautivan al espectador de una manera que una vez que el telón cae, y abandonas la sala el personaje sigue dentro de ti. Lo primero que quise hacer es leer más, saber más sobre esta mujer. (...)

Dones divines Ningú millor que Carme Elias per encarnar la prestigiosa periodista de moda. Ella mateixa és l'elegància personificada. La direcció de Guido Torlonia arrodoneix el text escrit per Mark Hampton i Mary Louise Wilson Estirant el fil, trobem una altra dona de qui cal parlar: Elsa Peretti Diana Vreeland (1906-1989), anomenada La Divina, fou una de les més influents periodistes de moda durant més de cinquanta anys. Nascuda a França, va començar la seva carrera sent propietària d'una botiga de llenceria a Londres. Quan es va casar, es va traslladar a Nova York, on el 1936 es va posar a treballar a la publicació Harper's Bazaar i, de 1962 a 1971, a Vogue. La seva personalitat valenta, potser excèntrica, segura i original, la conduí a erigir-se en una autoritat indiscutible en el món de la moda, era “l'emperadriu de la moda”. La seva visió va contribuir a canviar no tan sols el concepte de moda, sinó també el paper tradicional i submís del paper de la dona. Va abandonar els clixés clàssics de bellesa per impulsar un model de dona independent, remarcant-ne les particularitats i fent-les esdevenir virtut. A Al galop, la trobem a l'última etapa de la seva vida, quan l'han despatxada de Vogue. Acaba de tornar d'un viatge per la seva Europa (Milà, París, Berlín) i el cap li bull d'idees que vol realitzar. El monòleg, escrit per Mark Hampton i Mary Louise Wilson, i dirigit per Guido Torlonia (que ja muntà l'obra a Florència el 1997), amb escenografia de Ramon Ivars, no tan sols ens dibuixa aquell moment, sinó que ens explica les seves vivències passades, anècdotes curioses de la seva trajectòria, i la seva visió de la vida, de la dona, de l'art... Acostant-nos a la vida de Diana Vreeland, recorrem un tram de la història recent d'aquest seu món, la societat artística i cultural del moment, on ella mateixa fou un personatge. Un repte interpretatiu Amb la dilatada carrera de Carme Elias, sembla mentida que mai hagués interpretat un monòleg. L'actriu catalana l'ha afrontat com un repte, del qual surt més que airosa, perquè és gran dama i bèstia escènica a parts iguals. Un repte accentuat per les dimensions de la sala, una intimitat amb el públic a la qual tampoc no estava acostumada, però que suma un plus de veritat a la seva interpretació. La carrera d'Elias s'ha desenvolupat tant en cinema, televisió com en teatre, sempre entre Madrid i Barcelona. Aquesta temporada els seguidors barcelonins es poden sentir satisfets, perquè ha participat en tres obres del Teatre Nacional de Catalunya: Taxi al TNC!, l'espectacle inaugural de l'etapa de Xavier Albertí com a director artístic de l'equipament; la fascinant i inquietant Fum, de Josep Maria Miró, juntament amb Joan Carreras, Lluís Marco i Anna Sahun; i Doña Rosita La Soltera de Federico García Lorca, protagonitzada per Nora Navas. Grans i exitoses apostes d'un gran teatre com el TNC. Al galop, en canvi, es representa en una petitíssima sala, el Teatre Akadèmia. I això, estirant el fil, ens porta a parlar d'una altra gran dama amb una història que cal conèixer. Elsa Peretti, una altra dona fascinant Què té a veure Elsa Peretti amb tot això?El Teatre Akadèmia, que dirigeix Mercè Managuerra, se sosté gràcies al mecenatge de l'Elsa Peretti Foundation, amb seu a Sant Martí el Vell, un poble gironí d'uns 250 habitants. Peretti fou guardonada el 2013 amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya per les seves contribucions constants a projectes culturals de tota índole, des de les excavacions d'Empúries, publicacions d'obres de Ramon Llull, la conservació de l'arxiu fotogràfic d'Oriol Maspons, que després cedí al Museo Nacional d'Art Contemporani de Catalunya, el Museo Internacional d'Art Contemporani de Sant Julià de Ramis... A més, ella gestiona la fundació del seu pare, el magnat del petroli Nando Peretti (API), la Fondation Ferdinando Peretti, que inverteix en projectes culturals i artístics, humanitaris, d'investigació científica, educació, preservació ambiental... a tot el món. Peretti s'enamorà de Barcelona Filla d'una adinerada família florentina, un dia Elsa Peretti va fer les maletes. El 1968 es va plantar en una Barcelona transgressora i va viure al màxim l'etapa de la Gauche Divine, les festes a Boccaccio, la relació amb l'escultor Xavier Corberó, amistats com Terenci Moix, els Godó, Samaranch... Explica que sortien de la discoteca a quatre grapes a les set de la matinada. Fou un moment de gran eclosió vital i artístic, en ple franquisme. Alta, atractiva, una veritable bellesa italiana, fou musa de fotògrafs i començà com a model. Fins i tot Salvador Dalí la reclamà i va posar per a ell una setmana sencera, vestida de monja. A Nueva York i a Studio 54, la seva altra ciutat i la seva segona casa, on alternava amb Warhol, Liza Minelli o Micke Jagger, el fotògraf Helmut Newton la fotografià com a “conilleta” Playboy el 1974. Fou modelo dels modistes más importants, com Halston i Giorgio di Sant'Angelo. I, per suposat, va conèixer Diana Vreeland, i fins esdevingué quasi sa germana petita. El 1974 ja era dissenyadora de referència i exclusiva de la joieria Tyffany. Per a les seves creacions, de prestigi internacional, s'inspira en les formes de la natura i el mar de l'Empordà, en Barcelona, en Gaudí... Dissenya peces simples i belles que realitzen artesans catalans. Actualment, Elsa Peretti és una de les disenyadores de joies més famoses del món i continua la seva tasca d'impulsar iniciatives culturals. Una persona enèrgica, vital, creadora i amb recursos com ella, no és estrany que hagi volgut donar-nos a conèixer la vida de Diana Vreeland en aquest petit miracle que és el Teatre Akadèmia de Barcelona i precisament amb Carme Elias, que va al paper com guant de seda. A la web de rtve, de moment trobareu text i fotos. Però més endavant els vídeos dels reportatges i l'entrevista completa amb Carme Elias.

La clase alta también sufre la lacra paro. Puedes pasar en un día de ser la principal editora de moda del “Vogue” americano a consolarte de tu despido con una pequeña gira europea por Londres, París –hotel Crillon, of course–, Milán y Madrid. Después un poco de angustia reprimida en tu apartamento de Nueva York y una llamada del amigo Ted te saca del pozo para dirigir el Costume Institut del Metropolitan. Organizas la primera gran exposición dedicado a un modisto –Balenciaga, of course–, y de nuevo en la cresta de la ola de la fama, como siempre en la agitada vida de Diana Vreeland. Un personaje fascinante por lo pequeño de su gran mundo de color y fantasía. Guido Torlonia, que ya había dirigido Al galop en Italia, conduce a una exquisita Carme Elias –poderío de seda– por un monólogo que es sobre todo una evocación de una criatura dominada por su fuerte carácter, el mismo que le permitió ser durante décadas una referencia periodística del estilo sin la menor preparación excepto su innato y extravagante sentido del gusto.