Dones divines

CRÍTIQUES

VALORACIÓ

ANAR A FiTXA DE L’OBRA ENLLAÇ EXTERN

Publicat el: 16 de maig de 2014

CRÍTiCA: Al galop

Dones
divines

Ningú
millor que Carme Elias per encarnar la prestigiosa periodista
de moda. Ella mateixa és l’elegància personificada.

La
direcció de Guido Torlonia arrodoneix
el text escrit per Mark Hampton i
Mary Louise Wilson

Estirant
el fil, trobem una altra dona de qui cal parlar: Elsa Peretti

Diana
Vreeland (1906-1989), anomenada La Divina, fou una de les
més influents periodistes de moda durant més de cinquanta anys.
Nascuda a França, va començar la seva carrera sent propietària
d’una botiga de llenceria a Londres. Quan es va casar, es va traslladar
a Nova York, on el 1936 es va posar a treballar a la publicació
Harper’s Bazaar i, de 1962 a 1971, a Vogue.
La seva personalitat valenta, potser excèntrica, segura i original,
la conduí a erigir-se en una autoritat indiscutible en el món de la
moda, era “l’emperadriu de la moda”. La seva visió va
contribuir a canviar no tan sols el concepte de moda, sinó també el
paper tradicional i submís del paper de la dona. Va abandonar els
clixés clàssics de bellesa per impulsar un model de dona
independent, remarcant-ne les particularitats i fent-les esdevenir
virtut.

A Al
galop, la trobem a l’última etapa de la seva vida, quan
l’han despatxada de Vogue. Acaba de tornar d’un viatge
per la seva Europa (Milà, París, Berlín) i el cap li bull d’idees
que vol realitzar. El monòleg, escrit per Mark Hampton i
Mary Louise Wilson, i dirigit per Guido Torlonia
(que ja muntà l’obra a Florència el 1997), amb escenografia de Ramon Ivars, no tan sols ens
dibuixa aquell moment, sinó que ens explica les seves vivències
passades, anècdotes curioses de la seva trajectòria, i la seva
visió de la vida, de la dona, de l’art… Acostant-nos a la vida de
Diana Vreeland, recorrem un tram de la història recent
d’aquest seu món, la societat artística i cultural del moment, on
ella mateixa fou un personatge.

Un
repte interpretatiu

Amb la
dilatada carrera de Carme Elias, sembla mentida que mai hagués
interpretat un monòleg. L’actriu catalana l’ha afrontat com un
repte, del qual surt més que airosa, perquè és gran dama i bèstia
escènica a parts iguals. Un repte accentuat per les dimensions de la
sala, una intimitat amb el públic a la qual tampoc no estava
acostumada, però que suma un plus de veritat a la seva
interpretació.

La
carrera d’Elias s’ha
desenvolupat tant en cinema, televisió com en teatre, sempre entre
Madrid i Barcelona.
Aquesta temporada els seguidors barcelonins es poden sentir
satisfets, perquè ha participat en tres obres del Teatre Nacional
de Catalunya: Taxi al TNC!, l’espectacle inaugural
de l’etapa de Xavier Albertí com a director artístic de
l’equipament; la fascinant i inquietant Fum, de Josep
Maria Miró, juntament amb Joan Carreras, Lluís Marco
i Anna Sahun; i
Doña Rosita La Soltera de Federico García Lorca,
protagonitzada per Nora Navas. Grans i exitoses apostes d’un
gran teatre com el TNC.

Al
galop, en canvi, es representa en una petitíssima sala, el
Teatre Akadèmia. I això, estirant el fil, ens porta a parlar
d’una altra gran dama amb una història que cal conèixer.

Elsa
Peretti, una altra dona fascinant

Què
té a veure Elsa Peretti amb
tot això?El Teatre Akadèmia,
que dirigeix Mercè Managuerra, se sosté gràcies al
mecenatge de l’Elsa
Peretti Foundation, amb seu a Sant Martí el Vell,
un poble gironí d’uns 250 habitants.

Peretti
fou guardonada el 2013 amb el Premi Nacional de Cultura de
la Generalitat de Catalunya per les seves contribucions constants a
projectes culturals de tota índole, des de les excavacions
d’Empúries, publicacions d’obres de Ramon Llull, la
conservació de l’arxiu fotogràfic d’Oriol Maspons, que
després cedí al Museo Nacional d’Art Contemporani de Catalunya,
el Museo Internacional d’Art Contemporani de Sant Julià de
Ramis… A més, ella gestiona la fundació del seu pare, el
magnat del petroli Nando Peretti
(API), la Fondation Ferdinando Peretti, que inverteix
en projectes culturals i artístics, humanitaris, d’investigació
científica, educació, preservació ambiental… a tot el món.

Peretti
s’enamorà de Barcelona

Filla
d’una adinerada família florentina, un dia Elsa Peretti va
fer les maletes. El 1968 es va plantar en una Barcelona transgressora
i va viure al màxim l’etapa de la Gauche Divine, les festes
a Boccaccio, la relació amb l’escultor Xavier Corberó,
amistats com Terenci Moix,
els Godó,
Samaranch… Explica
que sortien de la discoteca a quatre grapes a les set de la matinada.
Fou un moment de gran eclosió vital i artístic, en ple franquisme.

Alta,
atractiva, una veritable bellesa italiana, fou musa de fotògrafs i
començà com a model. Fins i tot Salvador Dalí la reclamà i
va posar per a ell una setmana sencera, vestida de monja. A Nueva
York i a Studio 54, la seva altra ciutat i la seva segona
casa, on alternava amb Warhol, Liza Minelli o Micke Jagger, el
fotògraf Helmut Newton la fotografià com a “conilleta”
Playboy el 1974. Fou modelo dels modistes más importants, com
Halston i Giorgio di Sant’Angelo. I, per suposat, va
conèixer Diana Vreeland, i
fins esdevingué quasi sa germana petita.

El
1974 ja era dissenyadora de referència i exclusiva de la joieria
Tyffany. Per a les seves creacions, de prestigi internacional,
s’inspira en les formes de la natura i el mar de l’Empordà,
en Barcelona, en Gaudí… Dissenya peces simples i
belles que realitzen artesans catalans.

Actualment,
Elsa Peretti és una
de les disenyadores de joies més famoses del món i continua la seva
tasca d’impulsar iniciatives culturals.

Una
persona enèrgica, vital, creadora i amb recursos com ella, no és
estrany que hagi volgut donar-nos a conèixer la vida de Diana
Vreeland en aquest petit miracle que és el Teatre Akadèmia
de Barcelona i
precisament amb Carme Elias, que va al paper com guant de
seda.

A la web de rtve, de moment trobareu text i fotos. Però més endavant els vídeos dels reportatges i l’entrevista completa amb Carme Elias.