D’entrada, dues tarimes i una perillosa escala de tisora. De fet, no caldria res més. Diguem, però, que hi haurà més sorpreses escenogràfiques després d’una hora i tres quarts, però no avancem esdeveniments.

La intriga, de la qual amb el boom del gènere negre del segle passat se’n deia, en català clandestí, “enjòlit”, és a dir, “en suspensió en l’aire”, “amb l’ànim en suspens” o “ancorat a mercè de les onades”, segons el DIEC, diccionari on afortunadament ha acabat entrant, plana sobre tota la trama d’aquesta nova obra de la dramatúrgia catalana, «Al final, les visions», que ha escrit i dirigit Llàtzer Garcia (Girona, 1981).

He dit nova dramatúrgia catalana, però en realitat l’obra beu de les fonts del gènere clàssic de la intriga universal. I ho fa amb un domini de la successió dels fets, de les anades i vingudes, del passat i el present en un remolí d’onades incapaç de fer perdre l’atenció ni un segon a cap espectador. Enganxadissa. I, com mai, només a través de la paraula, sense sofisticacions, sense efectes innecessaris. Amb l’expressivat dels intèrprets.

Autèntic, Joan Carreras, carregat de culpabilitat per uns fets d’uns anys enrere amb una colla d’amics que formaven un grup musical. Explosiu, Xavi Sáez, carregat de remordiment pels mateixos fets. El primer, sense voler desempallegar-se del passat. El segon, volent-lo evitar, fins ara. Sensible, ingènua, lleugera com una ploma que s’envola per damunt de tots, Laia Manzanares, que sembla que hi sigui només per anar puntejant fragments de l’acció. I discret, observador, comprensiu i complaent, Joan Marmaneu.

¿Qui són tots quatre? Joan Carreras és l’Àlex. Viu en un casa als afores, veïna d’una altra casa on han arribat de fa poc la parella jove formada per Laia Manzanares i Joan Marmaneu. Ella és mestra de criatures. Els dos li recorden una antiga parella del grup. Xavi Sáez és en Marcos, bé, no, ara es fa dir Marc. Formava part de la banda. Les fotografies de la capsa dels records testimonien el passat del grup. Els antics cedés recorden els enregistraments de la banda. Rock dur.

I això permet a Llàtzer Garcia, com a autor i director, fer un canvi esclatant en el ritme de la paraula a través del so i la música. I, de rebot, dóna també ales a l’escenògraf, Sebastià Brosa, perquè obri una finestra a la imaginació en una imatge nostàlgica, vintage gairebé —bateria, piano, guitarra elèctrica, pòsters mítics…— com si de cop i volta volgués fer entrar a les golfes del record tot l’auditori.

Unes golfes imaginàries on entren també cadascun dels personatges: en Marc per reconciliar-se amb el passat; l’Àlex per refermar-s’hi encara més; i la Sara i l’Adri, no havia esmentat els noms encara de la parella jove, en qui l’Àlex veu la parella de vells amics que… ¿es pot dir?… marquen la tragèdia de rerefons que hi ha en l’obra «Al final, les visions».

Com en altres peces anteriors seves, Llàtzer García tinta les seves obres d’un cert misticisme religiós. I això fa que després de la catarsi del sentiment de culpabilitat del protagonista de l’obra, l’Àlex, s’embolcalli encara més d’un aire misteriós, sense túnel de sortida, o potser sí, ¿qui ho sap…?, ¿els espectadors…?, perquè, com deia al principi, tot té una càrrega del venerable “enjòlit”, en un joc propi d’una “casa de la por” on un dia ja llunyà hi havia una finestra i uns barrots… i un miratge de foc que, com en la vella mitologia, ho purifica tot. (…)