Al programa de mà d’Al final, les visions, el Llàtzer Garcia adverteix que l’obra es podria titular de moltes maneres com La catàstrofe, L’home marcat o Retorn al passat, entre d’altres. Apart de constatar que hi ha eventuals millors títols al finalment escollit, aquest aclariment de l’autor allibera els espectadors de la necessitat d’endevinar de què va aquesta peça polièdrica i els convida a gaudir-la triant, d’entre tots els temes possibles, el que més s’ajusti a la seva experiència a la platea. Certament, hi trobaran totes les idees subjacents als títols alternatius per bé que, per damunt de tot, veuran una obra sobre el pes del passat, les motxilles que portem tots i totes i, sobretot, sobre com gestionem aquestes motxilles.

Tot plegat a propòsit d’una anècdota aparentment lleugera: una parella jove s’instal·la en una casa als afores de Girona i va a presentar-se al veí de la casa del davant. Poc a poc, veurem que aquest gest simple té una potent càrrega de fons que aboca tots els personatges a afrontar un passat traumàtic que cadascú ha superat a la seva manera. A partir d’aquesta situació, el que dèiem: una trama central que en destil·la d’altres i que Garcia, tant en la seva vessant d’autor com en la de director, va servint amb aires de thriller psicològic, ajudat per una bona escenografia (Sebastià Brossa) i sobretot per una excel·lent il·luminació (Ganecha Gil) i un magnífic espai sonor (Guillem Rodríguez).

El millor d’Al final, les visions és que tant el text com el context serveixen de base per a unes extraordinàries interpretacions que, en determinats moments, fins i tot semblen superar els límits que marca la peça. Altre cop hi té molt veure Llàtzer Garcia, que sap treure dels intèrprets una tessitura gairebé no-teatral o, el que és el mateix, extremadament i deliciosament natural i quotidiana. El monòleg inicial d’un gran Xavier Sáez ja dóna pistes de per on anirà la cosa i Joan Carreras, no caldria ni dir-ho, ho ratifica amb una (altre cop) extraordinària creació. Més discrets, però igualment efectius i sense desmerèixer en absolut el conjunt, Laia Manzanares i Joan Marmaneu.