Abans de començar, un apunt: explica el director de l’obra Llàtzer Garcia, que “Al final, les visions” podia haver tingut altres títols: “La catàstrofe”, “L’home marcat”o d’altres. Doncs això li passa al títol d’aquesta crònica que també podria anar encapçalada per: “No entris a casa meva” o fins i tot “Temps salvatge”, però aquí l’admirat Josep María Miró ens faria pagar drets d’autor. I és que en realitat l’obra de García s’assembla en molts moments a l’univers Miró: cases apartades (“Nerium Park”), foscor, ombres…que no denoten terror sinó més aviat inquietuds o problemes del passat no resolts.

I tot va començar quan…no! aquí no podem dir cóm va començar, perquè fariem un claríssim spoiler que no convé saber i que, si més no, no descobrirem fins al final de la peça i que ens ajudarà molt a entendre.ho tot. I és què “Al final, les visions” és, diguem.ho ja, una obra magnífica, obsessiva, que poc a poc t’aforada el cervell fins que t’atrapa del tot i al final, encara emboirat pel que hem vist, no podem fer una altre cosa que ovacionar el treball dels seus responsables, sobretot Sebastià Brosa, responsable de l’escenografía.

A mig camí entre el thriller i una pel.lícula de fantasmes. Alguna cosa ha passat per què l’Àlex estigui vivint en aquella casa, separat del món, una casa on ningú no pot entrar fins que ho fa en Marcus (no Marcus no, que ja no li agrada. Després de tot allò vol que se’l conegui com Marc). A partir d’aquí un munt de preguntes: per què no puc entrar? Què fa allà en Marc després de tant de temps? A més, la presència d’uns veïns (ells no ho saben, però gairebé són alienígenes) ajuda a obrir el pastís de les sorpreses. I és que, això no ho hem dit, l’Àlex viu al davant de la casa dels seus nous veïns, només els aparta un camí i curiosament, anys enrera, l’Àlex vivia en aquella altre casa, la dels seus veïns. I encara més incògnites: les dues cases es vigilen entre elles, parlen i delaten. Perquè una casa és testimoni fidel de tot allò que s’ha viscut, sigui bo o dolent. I allò que ha passat no és precissament bó. I potser aquella casa ja no és la que era, sinó que s’ha convertit en un autèntic museu dels horrors.

Retrat d’un home turmentat, fastigejat per arrossegar la síndrome de la culpabilitat o què tothom el culpabilitzi de tot, i que tard o d’hora haurà d’enfrontar.se al seu passat.

Doncs tots aquests temes i més són posats en escena de forma brillant en poc més d’hora i mitja gairebé apocalíptica, amb un timing cada cop més potent i que, com a tota bona obra d’intriga, ens té reservada una sorpresa final que a més d’un (com el qui això escriu) ens encantarà i ens donarà una certa enveja, perquè d’alguna manera ens agradaría tenir allò que hi ha al soterrani…i no, no puc explicar més…

I no hauria d’explicar res més sinó recomanar que hi aneu i us deixeu emportar per tot allò del què es parla i per unes magnífiques interpretacions. Amb el pols ferm d’actors com Laia Manzanares i Joan Marmaneu, que aguanten el pols dels dos cracks, capítol apart mereix l’actuació de –un cop més—Joan Carreras i Xavi Sáez. El primer, en una temporada autènticament esgotadora (l’hem vist ja en tres obres) és aquest esperit turmentat que ompliria fàcilment l’escenari per sí sol, com ja feia, per exemple a “Història d’un senglar”. Però al costat d’ell, Xavi Sáez, en Marc, qui ha tornat per passar comptes o ves a saber què, li dona una rèplica excepcional. No prou reconeguda encara tota la sva tasca, jo em limito a aquella frase tan utilitzada però que aquí em va molt bé, molt sincera: “Qualsevol obra amb Xavi Sáez m’agrada una mica més”.