Els drames de Llàtzer Garcia tenen alguna cosa de plugim d’estiu, que deixen una frescor en l’ambient xafogós sense acabar d’eliminar la pols del camí. L’autor torna a crear una ficció a partir d’una angúnia de la infància o l’adolescència, com ja havia fet a La font de la Pólvora, o Els nens desagraïts. A Al final, les visions construeix una veritable trama de thriller, d’intriga, que va rescatant fragments d’una història molt amagada i en la que hi domina una angúnia per la culpa mal curada. En un accident, dos amics moren i dos se salven. Els que se salven Àlex (enigmàtic Joan Carreras) i Marc (Xavi Sáez, rancuniós) proven de sobreviure a aquell drama. En el fons, com unes visions que es confonen en la realitat queda la joventut de Sònia i de’n Toni. El Marc vol superar aquest malson que l’arrossega des de fa dues dècades; l’Àlex els vol recordar i reviure. L’aparició de la parella jove, la Sara i l’Adri (Laia Manzanares, Joan Marmaneu) obren sense voler la caixa de Pandora. Desperten un vendaval inesperat. Mai més res tornarà a ser igual però, en canvi, mou ni un centrímetre el mausoleu de sota l’escala. Al soterrani batega (com aquell 20 de novembre de Lars Norén) les pulsions més amagades de l’Àlex que, misteriosament, plora per les nits mirant per una finestra veïna.

L’autor resident de la temporada 2021/22 presenta un treball que funciona com una caixa xinesa, que articula calaixos secrets i amaga culpes, records, desigs i moltes incomprensions. Hi ha un dolor que ressegueix els dos adults i que sembla alleugerir-se amb l’aire fresc del nou veïnat. Llàtzer Garcia deixa un final obert per saber si aconseguiran sortir del mon dels morts. Els miratges són visions mal interpretades. I l’escena (i sobretot l’escriptura i profunditat dels personatges) permet circular-hi lliurement, imaginant relacions tòxiques o alliberadores entre els membres de Bolondo. García Márquez va crear un món irreal per a la seva literatura, Macondo. Llàtzer Garcia idea una banda en la que hi ha la potència del viure intensament i on queda de pòsit alguns ressentiments que, potser, són la causa d’un sentiment de culpa irrefrenable. Dues dècades més tard, l’autor juga a confondre el públic entre la Sònia i el Toni i la Sara i l’Adri. Entre què s’explica com a record i què es viu com a representació del flaixback, un canvi de marxes constant que atrapa l’atenció i permet guanyar en matisos i en ombres per deixar una trama mig desenfocada i que sigui el públic el que acabi completant el desenllaç. A més de les interpretacions de dos veterans de l’escena com Joan Carreras (Història d’un senglar, El policía de las ratas…) i Xavi Sáez (La gavina, Sé de un lugar...), Laia Manzanares (Temps salvatge) té una potència difícil de valorar; dota als seus personatges un magnetisme ambigu. Contrasta amb l’hermetisme de Joan Marmaneu.