Abans que es faci fosc

Entre els treballs recents de Míriam Iscla destaquen La ciutat de Martin Crimp, Barcelona de Pere Riera, Temps salvatge de Josep Maria Miró i El chico de la última fila de Juan Mayorga. L'actriu s'ha atrevit també amb el monòleg: serà difícil d'oblidar la seva punyent interpretació d’Anna Politkóvskaia a Dona no reeducable, de Stefano Massini. Ara, en el marc del Festival Grec 2019, ha estrenat Abans que es faci fosc (Going Dark, 2012) de la britànica Hattie Naylor, on passa per una gamma amplíssima d'emocions i torna a demostrar la seva solvència interpretativa. Pep Pla la dirigeix amb molt d'encert en aquesta història de pèrdua i superació. Brillen amb llum pròpia —mai millor dit— els apartats de disseny videogràfic, lumínic i sonor.Una profunda respiració inaugura un espai sonor formidable —a càrrec de Toni Ubach— que, de primer, ens remet a una tempesta, com si fóssim a l'aire lliure, i poc després ens connectarà amb l'univers sencer. La llum —el disseny d'il·luminació és de Joana Serra— també plou, gota a gota, per expandir-se més tard en constel·lacions i galàxies, tant exteriors com interiors. Com si flotés en el buit, apareix, gradualment, la figura protagonista. L'escenografia dissenyada per Xavi Erra, abstracta i minimalista, consisteix en un dispositiu de projecció amb un cercle giratori al terra —s'evoca així el moviment incessant del cosmos, en què no hi ha cap punt fix— i dos cilindres polivalents: un d'ells tan aviat esdevé taulell de cuina com tarima de conferències o estudi de gravació, mentre que l'altre, més petit, no deixarà de moure's sobre el mòdul circular, com un cos celeste que girés fins a l'eclipsi final. Es passa del planetari a la consulta de l'oculista o la cambra de la filla tan sols amb un canvi de llums, un eficaç espai sonor i la presència d'algun element definitori. Resulta del tot pertinent i suggestiu que els objectes amb què l'actriu interacciona li arribin des de dalt, de manera que les relacions que hi estableix mai no són arran de terra sinó que impliquen metafòricament un espai exterior, indeterminat.Neus Bonilla i Carme Camacho signen una magnífica traducció, del tot adaptada al canvi de personatge que opera respecte del text original —en l'obra de Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla tot s'articula entorn del personatge femení que interpreta Míriam Iscla—. La dramatúrgia, senzilla però eficaç, combina conferències entusiastes i retalls de la quotidianitat de l'Anna, una astrònoma que s'està quedant cega. Ens enlluerna l'eficàcia incontrastable amb què els vídeos dissenyats per Vicenç Viaplana converteixen l'espai escènic en un planetari. Des del principi, aquesta guia immillorable que és l'Anna ens introdueix, amb una envejable capacitat comunicativa, a “l'espantosa i espectacular magnitud de l'univers”. Mentre ens parla de la foscor de l’espai exterior i de la llum gairebé imperceptible d'Andròmeda, només copsable de reüll —amb la visió perifèrica que ella està perdent—, les fastuoses projeccions siderals l'encalcen i la cobreixen, mostrant-nos alhora la petitesa i el miracle de la vida. La nit revela allò que la llum del dia amaga, i la transmissió oral omple la foscor de coneixements ancestrals i de fantasies. Som literalment restes de pols còsmica, li diu l'Anna a la seva filla de sis anys, com a colofó d'un conte de bona nit. Aquest to de rondalla o de mite explicat a la vora del llit predomina en bona part de la peça, com una manera d'endolcir la duresa de la vivència, que és la d'una pèrdua terrible. Predomina, tant en el text com en la posada en escena, una voluntat de expressar el dolor sense estridències, a cau d'orella i amb metàfores a escala còsmica. Míriam Iscla és l'única actriu en escena; la resta de personatges es creen a partir de veus en off, i, en aquest sentit, cal destacar el rol de la filla, una nena de sis anys que té com a plasmació escènica el coet amb què juga o el mòbil d'un blau magnètic i una lluïssor màgica que ens situa a la seva cambra i a l'hora d'anar a dormir. Els moments emocionalment més àlgids són els de les converses amb la nena —la veu en off de Daniela Lucas va i ve, d'acord amb els moviments d'apropament i allunyament del personatge en l'espai físic, en aquest cas exclusivament sonor—, que fan aflorar la por d'oblidar un rostre estimat i contenen preguntes tan estremidores com si els cecs poden plorar. L’Anna travessa totes les etapes del dol —negació, ira, negociació, depressió acceptació— i assaja per quan sigui cega del tot. No hi veurà i el món seguirà girant; ella també gira sobre el terra mòbil, i s'estableix un paral·lelisme implícit entre la seva imminent ceguesa i el creixement imparable del cosmos que, a força d'expandir-se, s'endinsa en la foscor. El cervell li juga males passades, que es tradueixen en capriciosos i obsessius traços lumínics. Al llarg de l'obra alternen espais sonors realistes, tot i que amplificats —el trànsit d'un carrer molt concorregut, passes, un bastó de cec—, amb poderosos efectes visuals i també acústics que són producte del deliri, una madeixa al·lucinatòria de la qual el personatge no pot sortir. El text de Hattie Naylor, vitalista com és, minimitza el patiment real que comporta afrontar la discapacitat. La forta personalitat del personatge de l'Anna i el seu vincle incondicional amb la nena fan que triomfin les ganes de viure i de sobreposar-se a la pèrdua. L'astrònoma, que utilitza com a protecció la seva fascinada consciència del cosmos, del fet que venim de les estrelles —visibles només en la immensitat de la nit—, vol aprendre a veure-hi sense ulls i a llegir els sons que tracen camins en la foscor; sosté que cal imaginar l'univers i qüestionar-lo, més enllà de la representació que el cervell humà —més misteriós que l'estel més distant— crea a partir de la llum que la pupil·la filtra. En aquest sentit, la pluja final ho il·lumina tot: les llambordes, la gespa o la bassa són dibuixats pel repicar de la pluja, pel so nítid i diferenciat que aquesta produeix sobre les diferents superfícies. Com l'estel polar, l'Anna resta quieta, fixada, i no titil·la ni tremola quan es tracta d'ocupar-se de la seva filla. I no, encara no col·lapsa la seva estrella. Perquè ha après a ser lleugera i a no oblidar el màgic atzar pel qual som aquí, una escampadissa de pols còsmica. Al centre de la galàxia escènica, Iscla es revela com la guia perfecta del virtuós joc de llums i sons que vesteix l'espai. Una constel·lació de talents i sensibilitats. Article publicat a Núvol el 22 de juliol de 2019

Som camí. Flux. Transició. Una acumulació de circumstàncies en un lloc concret durant un temps indeterminat. Som un caòtic contrast en constant erosió. Som pensament i moviment, dins i fora, complexitat i nimietat. Pols d'estrelles.L’obra de la britànica Hattie Naylor posa en relació el procés estel·lar, l’univers i la seva formació amb una de les milions d’existències personals: el procés d’adaptació d’una astrònoma a una malaltia que l’acabarà deixant cega. Com dues histories paral·leles però inevitablement entrellaçades, anem veient escenes de la vida personal i professional de la protagonista, aquesta última formada per les apassionades xerrades que ofereix al planetari. En el muntatge de l’obra dirigit per Pep Pla, l’actriu Míriam Islca ofereix una interpretació solvent i continguda. Un viatge cap a la foscor en què, tot i la impotència, mai perd del tot la serenitat. La seva tossuda insistència per tirar endavant transmet una emocionant energia de superació sense caure en el drama lacrimogen. S’intueix el patiment, però els moments més durs queden en la privacitat del personatge. Potser el més vistós de l’obra és la suggeridora posada en escena. A partir d’un complex dispositiu tècnic, el muntatge juga amb la il·lusió i la fantasia . L’espai de Xavier Erra, farcit de sorpreses al cel i a la terra, està format per una plataforma evolvent que, amb els vídeos de Vicenç Viaplana, converteix per moments en univers l’escena de l’Espai Lliure. El so de Toni Ubach, amb l’eco durant les xerrades del planetari i amb les veus d’un seguit de personatges als que no veiem, té una funció evocadora a la par que narrativa. I la il·luminació de Joana Serra s’enfosqueix progressivament identificant públic i protagonista.De tot això, se’n deriva un muntatge bonic, tendre i fins i tot una mica naïf. Un conte que podria ser per a tots els públics i que convida a deixar anar, acceptar els mals tràngols de la vida i aprendre a circular per les noves etapes del nostre recorregut. No et preocupis. Tot sortirà bé. O com a mínim tot sortirà. Passi el que passi, el camí continuarà... fins que s’apaguin definitivament els focus. 

El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar. Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia. Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista. Dos blocs, deia, que es diferencien pel contingut entre científic i divulgatiu d'un, quan es refereix als punts bàsics de l'univers, i per una quotidianitat de relació amb la seva filla, amb els seus pares per telèfon, la tibantor amb la consulta mèdica o les mancances amb el seu espai habitual de treball. Aquest contrast és el que fa que els espectadors penetrin en l'interior del personatge protagonista que els mostra la seva feblesa davant la pèrdua lenta de la visió que li impedeix dominar no pas la llum sinó la foscor amb la mateixa seguretat i fortalesa que dominava la foscor inabastable i misteriosa de l'univers. Encara caldria parlar d'un tercer bloc d'aquest espectacle breu (75 minuts) que ha dirigit Pep Pla, sensiblement i amb peus de plom per no alterar-ne els sentiments. el tercer bloc és gairebé un protagonista més d'«Abans que es faci fosc». Es tracta de la posada en escena que se serveix d'una brillant composició de so, vídeo, il·luminació i també utillatge, el coet de la filla petita que s'enlaira, l'arbre de penjolls que emeten reflexos, el cotxe de joguina amb autocomandament, el moble que tan aviat és la cuina com la cambra fosca fotogràfica..., tot com si fos una partitura dins de la qual cada compàs i cada peça tenen una simbologia pròpia, però totes han d'encaixar com si fossin una de sola. «Abans que es faci fosc» és com una mena de viatge d'anada i tornada al CosmoCaixa, per esmentar el planetari geogràficament més pròxim i el més visitat per diverses generacions en els últims quinze anys. Segur que a molts espectadors joves de l'obra se'ls desperta el cuquet de la nostàlgia adolescent. I és ben sabut que després d'un viatge així, sempre es fa difícil topar amb la llum, tornar a la realitat i desprendre's de la força del remolí que gira i gira, com ho fa l'heroïna de Míriam Iscla lentament sobre una plataforma giratòria, com si ella mateixa —o potser metafòricament tots nosaltres— fóssim el que som: un minúscul i inapreciable polsim del planeta Terra. (...)

Míriam Iscla interpreta el paper d'una mare valenta, decidida, feliç que, mira de sobreposar-se a una malaltia procurant mantenir la relació amb la seva filla petita. Si a El dret a decidir, un escultor demanava l'eutanàsia perquè feia temps que estava impedit en un hospital amb el cervell en ple funcionament però que cap part del cos responia a les ordres, a Abans que es faci fosc és un cant a la superació de la malaltia. A superar la por i la ràbia per acceptar-ne les conseqüències. Ella és astrònoma i bona part del que viu és perquè ho veu. Les classes a l'Observatori són una part determinant de la seva vida. Terrible metàfora perquè és en la foscor de la nit quan es poden descobrir millor les altres estrelles. Ara, ella en la seva foscor íntima, descobrirà el que és més important de la vida. Hi ha renúncia però guanya les ganes de viure.Pep Pla proposa un monòleg de molta proximitat però amb moltes sorpreses en quant a espai escènic, il·luminació, i espai sonor. elements que transporten l'espectador a l'Observatori però també a la por de la negror. Uns elements molt ben combinats, que procuren donar  estímuls a l'espectador per a una peripècia que sembla no tenir fons. Perquè la malaltia no s'atura i perquè la mare no  vol renunciar a viure sola amb la filla petita, sense poder-li explicar què està passant. La veu en off de la nena, juganera, imaginativa, vola molt més amunt que el coet i contrasta amb la contradicció de la mare que voldria estar amb ella però que sent que s'hi està distanciant per raons físiques.Iscla torna a plantar-se so,la a l'escenari, amb un monòleg. Si a Dona no reeducable hi havia una lluita moral com a societat davant de l'assassinat duna periodista incòmoda per le seves informacions de Txetxènia, ara el conflicte és amb ella mateixa: Amb mantenir les ganes de viure i reconciliar-se amb la malaltia. Tot i això, l'obra de Hattie Naylor apareix massa plana. Ivan i els gossos, de la mateixa autora, sembla tenir més densitat.La posada en escena de Pep Pla ha procurat allunyar-se del dramatisme, i cultivar el matís subtil. Però li falta esclatar emocionalment, potser perquè encara hi ha molta tècnica a aprendre i es fa complex connectar amb el públic quan, aparentment, s'està perdent la vista. Com en les millores obres de mags de l'escena com Robert Wilson (Letter to a man, Mary said what she said) els millors moments es produeixen en la nuesa de la interpretació, sense efectes: És la seva absència el que li dóna la contundència imprescindible.