88 infinits

Vist el diumenge 23 d’octubre de 2022 a la Sala La Quàntica de BarcelonaEm remeto a la que vaig fer en el seu moment, l’any 2012, quan es va presentar a la Ruqueria Querubí de Barcelona (Gràcia) i posteriorment al Museu Marítim de Barcelona.https://www.jovespectacle.cat/portal/2012/02/15/critiques-arnau-vilardebo-a-la-ruqueria-querubi-de-gracia/Aquest cop, però, l’Arnau s’ha aliat amb un veritable crack de l’astronomia a Casa Nostra, l’Albert Pla (no el cantant, és clar), que des de fa anys concep planetaris, estructures i software. Aquí podreu veure la seva feina https://immersiveadventure.net/Com a pròleg a l’entrada de l’Arnau, l’Albert ens mostra l’univers a través d’unes projeccions en una enginyosa pantalla còncava, ensenyant-nos com es veu el firmament des de diferents perspectives de la terra (fins i tot en una hora on el sol s’està posant, es pot veure les restes de la seva llum), i la possibilitat d’apropar-nos a puntets que resulten ser galàxies. Aquesta ‘nova’ proposta, suposa un mix entre el que ja venia fent l’actor (us deixa triar un espai del cel, sigui estrella, galàxia o constel·lació), que ell té comptabilitzades com a 88. Són les regions en les quals el cel s’ha dividit des de la civilització humana. Cadascuna de les propostes del públic genera una història mitològica que porta el seu nom. Com sempre, i des de l’espectacle original, divertides i humanes, tot i tractar dels Déus. Al finalitzar cada relat, tornem al planetari projectat, on l’Albert ens explica la part Astronòmica, i ens assenyala estrelles, galàxies, i sobretot els figures que l’home s’ha inventat per a donar-les nom. Aquest traçat també es mostra, com en l’espectacle original, amb les línies reconstruïdes per regles de fuster (aquelles de trams de fusta, de color groc) on també s’assenyalen les estrelles més importants i ens imaginem la forma que correspon al nom que en l’antigor li van posar.En resum, una proposta força interessant, que tornarà a La Quàntica en mesos futurs, i que diversos professors/es assistents van assenyalar com a molt interessants per a estudiants de Secundària, a més clar, dels adults, per la seva claredat i ajuda a l’hora d’entendre la immensitat de l’univers conegut.Per la resta, val més que ho veieu vosaltres mateixos.

Ciència i mite, astronomia i astrologia es donen la mà en aquest espectacle que han volgut batejar com 88 infinits (88 és el nombre de constel·lacions -zones astronòmiques- en que, des de 1923, dividim l'espai). Arnau Vilardebó ens convida a mirar els estels d'un petit planetari instal·lat al Museu Marítim amb l'ajuda de Albert Pla i Sànchez que comanda la nau i posa el to científic a l'expedició. Vilardebó exerceix de mestre de cerimònies i guia del particular viatge a l'espai que ens ofereix, però és el públic qui tria cap on dirigir-se. Com un antic narrador de contes, Vilardebó ens explica els mites relacionats amb les constel·lacions que el públic va escollint. Històries de divinitats grecorromanes, herois i éssers fantàstics -pilars del nostre univers cultural- van desfilant pel petit planetari esquitxats d'anècdotes i acudits del narrador que actualitzen el seu discurs i l'apropen al públic concret que dia a dia omple la sala. No cal insistir en les grans dots per a la improvisació i la pantomima de Vilardebó: senglars o crancs, Ciclop o Saturn... qualsevol ésser pot ser representat (tornat al present) pel  showman en unes poques pinzellades. Anys d'experiència han portat a Vilardebó a un tipus d'espectacle essencial que incideix i insisteix en una de les constants que defineixen el fet teatral: la seva irrepetibilitat. Però també un espectacle que es serveix de les noves tecnologies per apropar-nos el discurs científic: la inestimable col·laboració de l'astrònom Albert Pla i Sànchez ens il·lustra sobre els fenomens astronòmics i ens els mostra com si els observéssim des d'un gran telescopi. L'espai sideral és canviant, més si podem comptar amb projeccions de milers d'anys de diferència i per això -i també per donar una llarga vida al seu espectacle-, podem assistir unes quantes vegades al planetari de les Drassanes: cada funció és diferent de l'anterior i de la següent. Hi han històries per a tots els gustos, edats i condicions i Arnau Vilardebó té l'olfacte i la intel·ligència actoral necessària per conduir a bon port un espectacle de dimensions astronòmiques que ha sabut convertir en una joguina adequada per a tot tipus de públic.  

Entrem en un espai nou del Grec. El Museu Marítim, però no és ben bé aquest, l’espai, sinó una mena de bombolla inflable ubicada allà mateix, aparentment petita, on s’hi accedeix com si un entrés en l’úter d’una mare. Un cop dins, veiem que és ample i confortable per a que 40 persones ocupin una cadira cadascuna i deixin encara molt espai per a que el mestre de cerimònies interpreti amb passió les aventures i trapelleries dels déus grecs a través de les constel·lacions (oficialment n’hi ha 88, d’aquí el títol de l’espectacle) que floten sobre els nostres caps. La cosa té coses de conferència (gens saberuda, eh?), de monòleg, d’improvisació, de clown. Ramon Vilardebò ha fet de la seva passió per l’astrologia i la mitologia grega tot un espectacle molt ben trenat, divertit i interessant. El seu és un treball actoral que captiva l’espectador. Amb un gest es converteix en un porc senglar, ens mostra Hèrcules acabant amb un lleó o ens representa la imatge sinusoïdal d’Afrodita. I ens mira amb cara de... de Zeus! Quina mala llet! La complicitat entre Vilardebò i els déus és total... Així, a través de les peticions del públic (qui vulgui, pot demanar la història d’una constel·lació, ni que sigui el seu signe zodiacal), descobrim on es troben aquestes presumptes formes animals, vegetals o humanes i coneixem les impagables vivències dels déus de l’Olimp relacionades amb aquests estels: el problema gravíssim d’endogàmia que pateix la mitologia; les escalfors de Zeus en la seva persecució de Nèmesi, que es disfressava d’animals insospitats, al més pur estil Mortadelo; els gelos d’Afrodita; el poc cap d’Hèrcules; que Virgo vol dir nena, “independentment del què hagi fet”; que “hi ha una llei en aquesta ciència per la qual les deesses sempre es quedaran prenyades”. La participació de l’astrònom Albert Pla és inestimable. Manega un programa propi d’ordinador des del qual ens mostra el cel de Barcelona en el moment, ens fa uns zooms esgarrifosos sobre cúmuls d’estrella, apropant-nos tot d’una uns quants anys llum per mostrar-nos secrets dels cels i, fins i tot, li permet viatjar en el temps: voleu saber com estarà el cel a Barcelona en l’any 99.583 a les 17:20h? Jo ja ho he vist!