Crònica primer dia

                             Un paper en blanc

                             i un ressò de molt de
flow:

                             Cap compte activa als
bancs; 

                              ningú no ens traurà de
pou.

Íntims Produccions tenen l’entusiasme
del que ha descobert en el teatre el mirall perfecte per plantejar
preguntes. Amb el suport d’un equip de convidats triats per intuïció
afectiva (Ivan Morales a la direcció; el flow raper de Pau Llonch
dels At versaris; el moviment de los corderos…) enfoquen el seu
segon muntatge. Al 2013, van sorprendre amb El lloc a les
Sitges de Fira Tàrrega. Ara estan en un cau, L’amagatall, un antic
after hours de Tàrrega a tocar de l’Ateneu. Si a El lloc
eren uns okupes que resistien dins del seu centre social tot i
les advertències d’unes ànimes turmentades que se’ls hi feien
presents, ara són tres joves que recorden un company mort fa 10
anys, el Toni.

                             Si la solitud és una
epidèmia

                             preparem junts una vacuna.

                             Que ho hi ha pitjor
pandèmia

                             que voler fer un palau sol
i enmig de la runa.

I emmirallant-se en el que volien ser
als 15 anys, s’adonen que als 25 ja són prototips esguerrats, han
perdut la fe o s’amaguen en una il·lusió infantil. Aparentment, tot
fastigueja als tres personatges que, tot i això, mantenen una sòlida
amistat.

                               Tot flueix en un cau
d’escòria

                               a la sorra fosca del
cementiri

                               repesquem la memòria

                               i aixequem aquest martiri.

El projecte arrenca d’una rapera,
Kate Tempest, que es va despertar un dia i va decidir escriure una
obra de teatre sobre la seva realitat. Que és la dels d’Íntims. Han
triat l’obra amb repartiment curt, circumstància que ha capat la
creativitat a un 50% del grup. Aquests actors s’han reciclat en
altres feines necessàries per a fer una producció tant honesta com
ambiciosa. Ara, admeten que senten una buidor, un forat a l’estómac
quan veuen els companys a escena, escopint el text, la bilis, una
estranya tendresa cosida d’imatges. Tenen un futur conjunt que supera
l’apatia generalitzada d’algú que es lleva a les dotze del migdia. I
volen connectar-hi sense criticar-lo, entenent-lo. Provant que el
teatre sigui el revulsiu. Amb l’acompanyament de la programació de
l’Escorxador, ara els d’Intims tenen una brúixola que els permet
prendre decisions pròpies.

                               Et lleves a les dotze
avorrit

                               sense ganes de sortir del
llit.

                               El passat no compensa, el
futur “is dead”.

                               Però hi ha entusiasme, un
fruit verd

                               que vol madurar i esclatar
a la cara

                               i que digui: “Vull viure
encara”.

La posada en escena busca una connexió
directíssima amb l’espectador. D’una complicitat inequívoca. Si la
música i el còmic és un producte popular, també ho vol ser aquest
teatre que es construeix des d’un lloc molt identificable: és la
joventut d’aquest grup de Lleida (de 22 a 25 anys) que, contràriament
als personatges es desviu per un projecte comú enlluernador.

                               _“I, què tal?”
_“Anar tirant”

                               en el món mediocre “dels
grans”.

                               Vull operar-me les popes,

                               fugir, i deixar els pares
orfes.