Crítica del Ferran Ramió

Tot comença amb una mirada, una conversa o quelcom que el
veure, sentir o fins i tot olorar a aquell o aquella que ens provoca les
anomenades “papallones a l’estómac” fa que ens col·loquem la nostra màscara.
Comença el procés de seducció on tots i cadascun de nosaltres ensenyem allò que
més ens interessa, de nosaltres mateixos, a aquella persona que tenim davant i
que potser un dia ho podrem anomenar amor.

Divendres, acaba la jornada laboral i comencen a sortir
els possibles plans, sopar, copa, sofà i peli, 1001 poden ser les opcions,[1] 
agafes el diari veus la cartellera i sorpresa, Amour al teatre. La companyia Marie de Jongh s’atreveix
amb un espectacle sense text on els personatges utilitzen màscares. Una
representació per petits i adults que pot ser compresa per a qualsevol persona
d’arreu del món. Una obra on el temps d’aquells que l’estan observant passa tan
de pressa com els anys que viuen els mateixos personatges durant la funció.

L’ús d’una sola màscara per actor, durant tota la
representació, compaginada amb la capacitat gestual i els moviments corporals,
permeten al públic conèixer en quin moment del temps estem: Des de petits, amb
la innocència, la simpatia i la imaginació dels nens fins a l’última etapa de la vida amb la fragilitat, la
col·laboració i la comprensió dels adults.

Un decorat senzill, on amb l’ajuda d’un guix, efectes
sonors i la capacitat imaginativa de cadascun de nosaltres, sembla que aquest
creix, que canvia, que estem en un lloc nou.

Un, dos, tres… somriures que es van dibuixant a les
cares de tots aquells que estan asseguts, davant d’una funció que per res del món deixa a
ningú indiferent. Una obra que permet reflexionar que significa per a nosaltres
la paraula amor i fins on posem els nostres límits, ja que l’amor és subjectiu,
cadascú voldrà o pensarà quelcom diferent; que tots començarem amb una màscara
però acabarem mostrant, a qui tenim el costat, qui soms de veritat. Ho
acceptes?

Ferran Ramió Pujol