Sin categoría

by Deixa un comentari

I – “Casting Lear”, d’Andrea Jiménez ha guanyat el premi Max 2025 a millor espectacle de teatre. De teatre. Ho repeteixo per què ja fa un temps que crítics i jurats de premis donem voltes a les categories on classificar els espectacles, i a com les anomenem. Maleïdes i necessàries etiquetes.

II – Com aconseguir que tots els espectacles, siguin del gènere que siguin (text, musical, dansa, carrer o familiar, no dic circ, per què aquesta categoria no queda inclosa en aquests premis) puguin competir per què els seus textos, direccions escèniques, il·luminacions, espais escènics, composicions musicals, dissenys de vestuari arribin ser reconeguts?

Els Max comencen a trencar llances en aquest sentit, i aquest any, en concret, moltes.

54598001055 Ed692c4b0c K
Andrea Jiménez © Cristina Núñez / Fundación SGAE

III – S’han atorgat 21 premis.

N’hi ha 5 que no tenen cap altra opció, són espectacles clarament del gènere que defineix la categoria, però …

Millor espectacle de teatre: “Casting Lear”, d’Alejandra Jiménez. Un projecte que en altres premis podria ser classificat com Escena híbrida, Altres formats o Altres tendències. Una obra que també va rebre el de millor adaptació o versió d’obra teatral o coreogràfica. Apunt: teatral o  coreogràfica… anem unint gèneres.

IV – Millor espectacle de dansa: “Afanador”, amb Marcos Morau al capdavant, amb la seva estimada Veronal i el Ballet Nacional d’Espanya. Més endavant reflexiono sobre aquest espectacle i els premis rebuts.

V – Millor espectacle musical “Farra”,  de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i la Companyia Lucas Escobedo, que tot i ser un espectacle musical, ho és també de circ, (ben colat), un altre exemple més d’Escena híbrida, Altres formats o Altres tendències.

VI – Millor espectacle de carrer “Fugit” de la companyia catalana Kamchatka, que amb aquest ja són dos els Max que acumula.  

54597686511 86e3feeb04 K
Cia. Kamchatka © Cristina Núñez / Fundación SGAE

VII – Millor espectacle per a públic infantil, juvenil o familiar “Cuento de Navidad. (encapsulando a Dickens)” dels mallorquins Coma14 creaciones escénicas.

VIII – Millor coreografia, ballarí i ballarina van ser pel mateix espectacle “Natural order of things” de la companyia catalana formada per Guy Nader i Maria Campos.

IX – I el Millor espectacle revelació va ser per a “Contra Ana” de la companyia La contraria, on la catalana Marta Aran n’és la productora.

X – Ara analitzem els que queden

Millor autoria teatral,  Itziar Pascual per “Pepito, una historia de vida para niños y abuelos”, una obra per a públic familiar. Per fi!!, un espectacle per a públic familiar accedint a aquesta categoria. Important obertura d’oportunitats.

XI – Millor autoria revelació per la catalana Ester Guntín per “Quiso negro”, de nou la dansa conquereix un premi habitualment ocupat per obres de teatre de text.  

XII – Millor disseny escènic i videoescena, per Víctor Peralta, pel projecte català, “Thauma”, d’Andreu Martínez i Magda Puig Torres, un nou cas d’escena hibrida, o com ho vulguem batejar.

XIII – Millor composició musical per Juan Cristóbal Saavedra, Enrique Bermúdez, Jonathan Bermúdez, Gabriel Georgio González i Roberto Vozmediano per “Afanador”. De nou guanya un espectacle de dansa, que també va guanyar el de disseny de vestuari, per la catalana Silvia Delagneau, millor il·luminació pel també català Bernat Jansà i millor direcció d’escena, per Marcos Morau. Un total de 5 Max per aquest espectacle del Ballet Nacional d’Espanya, amb direcció del coreògraf català. Que bé que un coreògraf guanyi la direcció, que bé que un espectacle de dansa guanyi la composició musical, i la il·luminació, i el vestuari. Fixem-nos hi bé, la dansa emportant-se reconeixements en categories més enllà de la coreografia i la interpretació de dansa.

XIV – I com qui no vol la cosa, un altre espectacles de circ treu el nas entre els guardonats. La millor tasca de producció ha estat per a “Ambulant”, de la companyia de Castelló, La Fam, dirigida pel director, resident a Barcelona, Adrian Schvarzstein i un dels creadors de Kamchatka. Anem ampliant el concepte de teatre cap a espectacle escènic.

54598000955 Cd107bbf5b K
Enric Auquer i Àgata Roca © Cristina Núñez / Fundación SGAE

XV – I finalment, els actors guanyadors sí formaven part d’una obra de teatre que en diríem de text. Millor actriu Àgata Roca per “L’imperatiu categòric” de Victoria Szpunberg, i millor actor Enric Auquer per “El dia del Watusi”, adaptada i dirigida per Ivan Morales a partir de la novel·la de Francesc Casavella. Els millors actors han estat tots dos catalans.

XVI – Dagoll Dagom amb l’espectacle “L’alegria que passa” recollia el premi especial del públic que recollien Anna Rosa Cisquella, Mariona Castillo i Pau Oliver. També curiós per què no s’ha pogut veure més enllà dels països catalans, i sempre en català.

XVII – I encara un parell de premis honorífics. Pels impulsors de les aules de teatre als instituts, Ignacio Aranguren i Vicente Galbete, Premi Max de caràcter social, per la seva trajectòria com a docents del Taller de Teatro Escolar del Instituto Navarro Villoslada de Pamplona (TTNV).

XVIII – I el Max honorífic pel matrimoni format per Juan Margallo (que va morir el passat més de març, sabent que guanyava aquest reconeixement) i Petra Martínez.

Petra, de 80 anys, va fer un dels discursos més emotius de la nit, i alhora va fer una proposta del tot original. Va dir que això de guanyar un premi era ben estrany, per què tots els finalistes són molt bons. Ella posaria els noms dins un bombo i de forma atzarosa en trauria el guanyador.

Coses a pensar!! I tant!.

XIX – I és que els Max d’aquest any ens han fet pensar molt a tots aquells que seguim o impulsem altres premis. Nombre de categories, qui forma part de cada una d’elles, l’escena hibrida cal que tingui un reconeixement específic, o, com han demostrar els Max en l’edició d’enguany, les arts escèniques cada cop més proposen espectacles on circ, dansa, text i música es fonen per tal d’oferir espectacles d’un nou gènere que els acull a tots ells, en definitiva arts escèniques on hi caben tots.

XX – En resum, molts creadors i artistes catalans van recollir premi. Contents per “Afanador”, “Quiso negro”, “Natural order of things”, “El dia del Watusi“, “L’imperatiu categòric”, “Fugit”, “Thauma” i “L’alegria que passa”.  

XXI – La dansa va ser la reina de la nit. 9 premis en total.

XXII – El teatre de text en recollia 6, entre ells 2 de públic familiar.

XXIII – Tot i que ens hagués agradat, per què no dir-ho, que els finalistes catalans tornessin a casa amb la poma brossiana: “El dia del Watusi”, “La quijá”, “Ànima”, “El valor de res”, Victòria Szpunberg, Ivan Morales, Andreu Gallén, Clara Peya, Max Glaenzel, Conchita Pons, Cube.bz, Miriam Moukles i Albert Hernández.

XXIV – I com a espectadora, estic molt agraïda del tractament lingüístic. Celebrat al Teatre Gayarre de Pamplona, el basc i el castellà van ser els idiomes principals del guió, però també el català i el gallec van fer acte de presència.

XXV – El president de l’Sgae Antonio Ruiz Onetti, juntament amb Juan José Solana, un any més, van fer un discurs amè i punyent.

“La majoria de les produccions que reben més quantitat de premis són finançades i/o produïdes amb diners públics. També caldria fer un pensament de com fer-ho per a què les petites produccions puguin accedir als premis.”

XXVI – Algun però. La majoria de les produccions que reben més quantitat de premis són finançades i/o produïdes amb diners públics. També caldria fer un pensament de com fer-ho per a què les petites produccions puguin accedir als premis.

XXVII – Amb tot, el fet que les companyies es puguin presentar per optar als premis, em sembla que és interessant. 486 es van postular, de les quals 179 van arribar a ser-ne candidates, i 33 van resultar finalistes. Per passar de postular-se a ser candidats hi ha un seguit de requeriments, com que l’autoria de l’espectacle estigui legalment regulada pel que fa a la liquidació i pagament de drets d’autor. Tots els espectacles de nova creació han d’estar registrats a l’Sgae. I de candidats a finalistes es resol amb diferents jurats de les diferents comunitats autònomes. Finalment un nou jurat decideix els guanyadors.

XXVIII – Moltes creadores dones van ser protagonistes de la nit. Alejandra Jiménez (Casting Lear), Itziar Pascual (Pepito, una historia de vida para niños y abuelos), Alma Garcia (Contra Ana), Ester Guntín (Quiso negro), Sílvia Delagneau (Afanador), i la directora de la XXVIII gala dels Premis Max, Ana Maestrojuán, a qui felicito efusivamente per crear una gala molt amena, crítica, variada i diversa.

by Deixa un comentari

Què tenen a veure la mística ancestral amb la ciència moderna? I de quina manera es poden relacionar totes dues amb la dansa?

L’ésser humà sempre ha buscat grans respostes a les grans incògnites de l’existència, però no només de l’existència humana, sinó també de la realitat mateixa: “per què l’ésser i no més aviat el no-res?” que es preguntava el filòsof alemany Martin Heidegger. Així com la filosofia o l’art formulen aquestes preguntes, la mística i la ciència miren de donar-hi resposta. 

El duet artístic format per la catalana Júlia Robert i Rudi Cole ha trobat en la dansa la seva manera de vehicular el misticisme amb el coneixement científic a través del cos i el moviment, entenent la dansa com una porta d’entrada a l’autorealització i el desvetllament de la consciència. Humanhood és el projecte que acull la creació de la companyia, però també la formació per a ballarins i ballarines, i l’experiència del que anomenen “moviment global” de persones que segueixen el seu camí.

Si bé tots els discursos místics o moralitzants (new age o d’autoajuda) haurien de posar en alerta el sentit crític de qualsevol –i els més de 131.000 seguidors a Instagram donen molt per pensar–, l’interessant de Humanhood és que, ens els seus espectacles, ha trobat una qualitat de moviment basada en la natura i la ritualitat, en què el binomi cos i coreografia són l’element escènic i dramatúrgic principal. Aquesta qualitat de moviment es caracteritza per la fluïdesa i, alhora, la precisió d’uns cossos disponibles, com si l’energia del moviment els travessés i no s’hi poguessin resistir, com si realment hi hagués quelcom més gran que ells. D’aquí que els caracteritzi una posada en escena aparentment austera –malgrat que el disseny d’il·luminació i de l’espai sonor són del tot sofisticats–, però amb una alta sensibilitat visual i musical, centrada en el cos en moviment i la comunitat que formen el grup d’intèrprets.

Establerta a Birmingham, la companyia catalano-britànica passarà pel festival Grec d’enguany amb la seva última creació, Vortex, una peça estrenada aquest 2025 que s’endinsa en l’experiència del punt més turbulent i dinàmic d’un flux rotatori: el centre de fenòmens naturals com els tornados. Entre la mística i la ciència, el vòrtex representa aquella intensitat de moviment que tan aviat destrueix com transforma, una fusió entre la bellesa i el poder de la natura, així com de la consciència humana. A l’espectacle, que es podrà veure al Mercat de les Flors els dies 2 i 3 de juliol, la dansa de Humanhood es convertirà en la representació d’aquesta energia dinàmica, entre física i còsmica, que ens travessa i transforma com a éssers vius.

ARTICLE PUBLICAT A TEATRE BARCELONA.

by Deixa un comentari

Tot és possible en la programació dels trenta anys de La Caldera

Fer anys sempre és un moment especial, ens agradi més o menys celebrar-ho. Però fer-ne trenta és dels que segurament fan més la diferència: l’entorn ja no et veurà igual i voldrà dir que has sobreviscut al nihilisme i la joventut (tot i que ara sembla que això passa als quaranta…). En qualsevol cas, passar de la vintena a la trentena és un canvi substancial, i per molt que el número no importi, sí que ens fa adonar de moltes coses. És un moment de mirar enrere, de nostàlgia, de saber que segurament ja ha passat el moment de més efervescència ingènua i genuïna de quan tot era possible. Però també és un moment d’arromangar-se per entomar el que hagi de venir, i el repte és mantenir la il·lusió; per això s’ha de celebrar i, per això La Caldera Centre de Creació de Dansa enguany està celebrant el seu 30è aniversari fent festa grossa.

La Caldera no té data de caducitat (i per molts anys!), però haver nascut als 90 (fills de la generació babyboom) i fer-se gran als anys vint del segle XXI és una circumstància molt concreta que travessa la vida de qualsevol persona i projecte. Tres dècades que donen per molt: un canvi de segle i el progressiu declivi de la societat en termes socioeconòmics, psicològics i humans, del qual l’art no n’és una excepció; d’alguna cosa més o menys espontània que jo ja no vaig viure, a la lògica de convocatòries infinites que algun dia farà un pet com un aglà. Però La Caldera, amb Javier Cuevas al capdavant des de fa amb prou feines un any i mig, ha decidit posar bona cara al mal temps i donar-li la volta a la crisi dels trenta per reafirmar-se en el seu present, passat i futur a través de la tríada “Honrar, Celebrar, Invocar”.

Dissabte passat va tenir lloc el tercer i últim dels tres “Complots”: tres actuacions sorgides de la mirada de tres artistes de l’escena actual cap a treballs concrets de tres artistes sòcies fundadores de La Caldera. Durant aquest mes de maig s’han pogut veure les revisions de la peça Capricho (1994)de Senza Tempo (Inés Boza i Carles Mallol) per part de Guillem Jiménez, de la peça END (Esto No Danza) (1998)de Sol Picó per part d’Amaranta Velarde, i del solo The Lisard’s Skin (2006)de Roser López Espinosa per part de Søren Evinson en col·laboració amb Irene G. Ontiveros.

La idea d’aquesta invitació a revisitar o reactivar treballs anteriors és justament l’acte d’honrar i fer-ho a través del cos i el moviment, creant un pont gairebé intergalàctic entre passat, present i futur, entre generacions diferents, però sobretot entre llenguatges i maneres radicalment diferents d’entendre el cos i el moviment en escena, fins i tot un pont dins de la mateixa comunitat de les arts vives, sovint tan disgregada. Dins d’aquesta curadoria creativa que Javier Cuevas reivindica –i encarna– en la seva direcció de La Caldera, aquesta proposta de creacions i mirades creuades n’és un gran exemple, donant lloc a peces úniques (potser irrepetibles) que no haurien existit sense aquesta invitació. Actuacions que, malgrat el seu caràcter efímer, donen compte de la vitalitat d’un centre de creació com La Caldera, on l’entrecreuament de l’art, la història i la comunitat en l’àmbit de les arts vives ens pot fer obrir la mirada més enllà del propi melic (i més enllà de llista infinita de convocatòries pendents per fer). Celebro que aquesta triada d’actuacions hagi sorgit d’una invitació directa a cegues, però des del coneixement del sector i l’aposta creativa per l’inesperat i impredictible.

Estic segura que l’actuació de Søren Evinson i Irene G. Ontiveros, titulada El amor de mi vida, no va deixar indiferent cap dels assistents, que segur havíem estat incapaços d’imaginar què podia passar entre un solo de dansa contemporània del 2006 interpretat i creat per una ballarina i coreògrafa de cap a peus com és Roser López Espinosa, de tarannà artístic més aviat metafòric, i un duet de performance del 2025 interpretat i creat per dos performers fins a la medul·la com Evinson i Ontiveros, interessats molt més per la forma del que es mostra que no pas pel que es mostra en si.

The Lisard’s Skin tractava la sensualitat a través de la figura de la femme fatal i la identitat a través de la imatge d’una serp que muda de pell, on la mirada tenia un paper important com a focus de la relació amb l’espectador. Va ser del tot interessant veure com aquests tòpics es reconvertien i transformaven per complet; o més aviat, com es dislocaven –i no només pel canvi de lloc, sinó també pel canvi justament en el lloc de la mirada–, tant a nivell poètic, com polític i escènic. Evinson és expert a fer desaparèixer la comoditat de seure en una butaca o una cadira, i si l’espectador pensava que anar al teatre és (burgesament) relaxant i plaent, sortirà ben escarmentat. D’aquesta manera, els conceptes de la revisió performàtica es van convertir en l’estetització de la sexualitat, l’alienació del desig, la reïficació de la subjectivitat i la provocació en la mirada de l’observador; també en un joc de mirades inexistent entre els performers, cosa que, més que un duet, convertia l’actuació en dos solos simultanis.

Es podrien dir moltes coses de El amor de mi vida, però segurament cap d’elles faria justícia a la constel·lació d’idees i intencions que sobrevolaven la creació, ni als fils invisibles però del tot palpables que posaven en relació i diàleg les dues peces, malgrat parlar idiomes totalment diferents. De fet, a la xerrada de després de l’actuació, els artistes van deixar ben palès que les arts vives no sempre demanen una explicació, i que la timidesa en la paraula es pot convertir en poder infinit en l’escena. Però també que donar pistes de les motivacions de l’artista i conceptualitzar allò conceptualitzable de la creació, pot aportar a la reflexió i la comprensió de l’espectador més enllà de les impressions. El col·loqui entre Javier Cuevas, Roser López Espinosa, Àngels Margarit, Marta Reig Torres, Irene G. Ontiveros i Søren Evinson va ser l’última capa del diàleg entre generacions, llenguatges, bagatges, experiències, etc., digne de testimoniar com a mostra que el diàleg no només és possible, sinó cada cop més necessari. Sobretot en els propers trenta anys de les arts vives.

Per molts anys, La Caldera!

La programació dels 30 anys de La Caldera continua. Podeu consultar-la en aquest enllaç.

ARTICLE PUBLICAT A NÚVOL.

by Deixa un comentari

El faune (símbol històric del Grec) ha emergit com una au fènix. Si l’any passat, Cesc Casadesús va tancar la seva etapa (2017-2024) amb la foguera de revetlla, ara és l’equip de Leticia Martín la que invoca aquest ésser per convocar de nou el públic de sempre. Probablement, s’haurà de parlar d’una edició de transició perquè les apostes de produccions ambicioses es mouen en un calendari superior al de l’any. Montjuïc continua sent el punt neuràlgic, però, on es cou la fidelitat del públic, és a les sales escampades arreu de Barcelona. Sí que és cert que, la segregació Grec Ciutat i Grec Montjuïc s’ha atenuat gràcies a la centralització de venda d’entrades des del mateix web que és compatible amb les de les sales. 

Tot i això, la directora Leticia Martín no preveu excessius canvis respecte al model d’èxit dels últims anys. El festival impulsarà produccions catalanes que, posteriorment faran temporada a Barcelona. També vol estar en les grans operacions internacionals de bracet d’Avinyó. Bona prova d’això és que aquest any s’inaugura amb Le Petit Cirque al Teatre Grec i que inclou Hécube, pas Hécube de Tiago Rodrigues, que ja es va estrenar a Avinyó el curs passat. Al Grec tornarà Sidi Larbi Cherkaoui (Ihsane) un coreògraf molt estimat que feia anys que no apareixia al cartell del festival d’estiu de Barcelona. Tornem a Le Petit Cirque, un espectacle per a tots els públics que compta amb Yoann Bourgeois, un artista que ja va sorprendre al Grec amb Minuit (2018) i Celui qui tombe (2023).

2. Visuel Officiel Petit Cirque © Florian Salabert
Le petit cirque. Fotografia de Florian Salabert

També debuten noves dramatúrgies com la belga Lisaboa Houbrechts (Moeder Courage). O el retorn de Milo Rau (Medea’s kinderen). Algunes novetats al Grec són les de Faustus in Africa!, de William Kentridge, que fins ara només se l’havia vist en comptades produccions al Liceu. El teatre de les Rambles, per cert, prepara una nova edició d’Òh!pera, una aposta lírica contemporània, amb el que es convida a debutar a composició, dramatùrgia i direcció de l’òpera de noms respectats de l’escena i el fossar de músics, amb el suport d’alumnes de disseny i joves cantants. Si saltem a la branca lírica, caldrà apuntar la nova broma de Jordi Oriol, i Indigest amb la Banda Municipal de Barcelona: La nit del músic alt i l’actuació de Tots els nens creixen, la versió concert d’una peça que, amb l’empenta del públic, pot esdevenir un nou musical en català de gran format (amb música d’Andreu Gallén i coreografia d’Ariadna Peya, que ja van treballar junts a Maremar i a L’alegria que passa, de Dagoll Dagom). Les cançons de Tots els nens creixen ja sonen des de fa setmanes a l’Spotify.

La centrifugadora de la dramatúrgia contemporània és ben eclèctica. Per una banda, hi ha les adaptacions com Qui va matar el meu pare? Dafnis Balduz protagonitza aquest solo amb la direcció de Pau Roca. És una producció que es veurà al Heartbreak Hotel (Premi Joan-Anton Benach de la crítica a la sala del 2024). Sergi Pompermayer, a qui el públic va celebrar el seu Amèrica, ara en fa una segona part amb Grand Canyon, amb un Joan Carreras i Mireia Aixalà que repeteixen de la producció anterior. Helena Tornero, autora resident d’aquesta temporada a la Sala Beckett estrenarà, amb la direcció d’Israel Solà de La Calòrica, Tu em vas prometre una història d’amor. També d’amor va el nou muntatge de l’Agrupación Sr Serrano (probablement els més presents als darrers Grecs): Història de l’amor. La Jarra azul completa la seva trilogia sobre l’exili després de Los niños de Morelia (2005), Winnipeg (Grec, 2020) i ara, Massilia. Nelson Valente dirigeix una producció que serveix per celebrar els 20 anys de la companyia.

Main 240606 Rdl 0163 0
Hécube, pas Hécube

Lluïsa Cunillé tornarà al Grec amb una perla a l’Atrium: Es veurà pocs dies i tot fa suposar que tindrà més vida a la temporada vinent: Oriol Genís interpreta un quiosquer anònim a punt que li practiquin una operació a cor obert: Compto cada passa meva sobre la terra. Kika Superputa desenvolupa un altre tipus de monòleg que interpel·la directament a públic: Fuerte esperpento. I Los Informalls juguen a despistar el públic a Perdón, tal i com apunta Júlia Vernet en la seva crítica de Fira Tàrrega:  aconsegueixen “la màgia que només les arts vives poden fer, tot es trasbalsa i de sobte aquest posat cool es desfigura i es transforma en quelcom grotesc i acaba en una mostra de vulnerabilitat.” i al caos 

Al SAT! és podrà veure la segona aventura amb el vidre de Vivian Friedrich, Sklenka melta, que es va estrenar al Trapezi. Com Tenet, l’altre treball de circ contemporani de casa. Humanhood amb el seu treball coreogràfic reflexiu tornarà al Grec amb Vortex.

El CCCB presenta un segon treball de La Mula. Després del poètic i intrigant espectacle visual de Thauma (Premi de la Crítica a noves tendències 2024), ara fan un cop de canell a Manual per a éssers vius. Un suggerent taller de Creació i Museus la col·laboració de  Sau-Ching Wong i Carles Castaño Oliveros es transforma en una intervenció amb ulleres virtuals al Tantarantana (Kruid). Per la seva banda, Marc Salicrú desplega la segona estació d’Interferència de Teatres de Campanya. Després de l’enrenou a la platja per la Mercè (Premi de la Crítica d’Artd de Carrer 2024), ara provarà una nova versió de la seva proposta descomunal i protofurera a l’Arc de Triomf (abans de tancar el cercle a Fira Tàrrega, el setembre vinent).

Main 341a8202 (1)
Teatres de campanya

El Grec és una màquina llença-pilotes sense aturador. Pretén arribar a tota mena de públic i a equilibrar les retrobades d’amics i familiars estivals amb les propostes més punteres de la dramatúrgia internacional.

El faune somriu, delerós, amb ganes de fer ombres fantàstiques a la caverna de Plató.

by Deixa un comentari

Les cordes d’estendre roba al terrat tenen una resistència especial. Ho necessiten per poder soportar les inclemències del temps, els canvis de temperatura, aixi com el pes de la roba que poden ser camises de seda però sobretot llençols i vànoves. Terrats en Cultura, des del 2013, s’ha entossudit en recuperar un espai comunitari per al gaudi compartit. I ho fa, necessariàment, amb la resiliència dels que obren un espai propi i dels artistes que hi posen la seva màgia, i amb l’agraïments dels que hi accedeixen i gaudeixen d’un capvespre irrepetible. Terrats en Cultura encara una nova temporada enguany (després de l’actuació prèvia del mes d’abril): del 6 de juny al 31 de juliol es desplega un nombre notable d’actuacions. Són propostes que qüestionen els codis més convencionals, que els agrada mirar per sobre dels marges, per allà on, hi ha una certa recança a mirar. Moltes de les obres de teatre programades, les hem vistes crítics de Recomana en múltiples espais (algunes, als mateixos terrats en edicions anteriors, fins i tot). En aquest article, estenem cronològicament, les nostres opinions com qui espera en què els veïns de la comunitat seran respectuosos amb la roba que es deixa assecar en un espai compartit.

Teatre amb missatge

El primer muntatge que es programa és Com cantar Sobreviviré sense que m’exploti un pulmó (19 de juny, al Poblenou). Martí Figueras comenta en el seu article:  El to de la peça és principalment vitalista. 

També dóna pistes del treball, abans de la funció, David Magaña, de Novaveu: L’experiència del fet teatral comença abans. Just abans de la funció, t’ofereixen la possibilitat d’inflar un globus i entrar-lo a la sala per percebre encara més l’espai sonor. Jo, aplicat, l’inflo d’un parell de bufades, el lligo i m’assec. 

Com Cantar Sobrevivire1 E1746459798685

Vanessa Segura (una habitual del Terrats) i Àlvar Triay protagonitzen la darrera proposta del dramaturg Pau Coya: El nom volgut (20 de juny, a Bac de Roda). Alba Cuenca apunta: Tot i el conflicte dramàtic, el muntatge no és gens dens ni tràgic.

Erola Albesa, Novaveu es pregunta “ Realment, qui és el protagonista de l’obra? El pare de l’Elio? L’Elio? El seu nom?[…] Una mena de Godot a qui no veiem?

Sílvia Albert Sopale repeteix muntatge a Terrats: No es país para negras (3 juliol al Poblenou):

Ana Prieto Nadal revela: L’actriu “no es va decidir a lluitar contra el racisme, fins que no es va quedar embarassada”. 

Héctor Naranjo-Gàmez, de Novaveu hi va assistir al passi del 2022 i va deixar aquesta advertència informal, penjat a l’Instagram: “És una obra bastant incòmoda tot i que estigui farcida d’acudits i de cantar la cançó del Cola Cao.”

Cos i memòria

Andrea Jiménez ha desenvolupat un ampli treball que relaciona el cos i la pandereta. Una obra que s’ha pogut veure a Fira Mediterrània i també dins del programa Dansa Metropolitana: De Sibil-a (4 juliol, a Gràcia), Carme Canet en detalla: “So, llum i moviment creen una atmosfera gairebé mística”.

2j6a6322 B
Something’s coming

Sempre hi ha una proposta de regust a musical a Terrats en Cultura. En aquesta edició Joan Vazquez fa un tribut al desaparegut Stephen Sondheim amb Something’s coming (5 juliol, en un terrat de Gràcia).

Andreu Sotorra apunta d’aquesta producció: “Joan Vázquez opta per un selecció càlida, íntima i gairebé sempre romàntica, defugint d’aquells temes més coneguts, i es queda amb una introspecció personal de Sondheim amb altres que, per l’atzar de la roda artística, tenen tanta o més qualitat que les peces que han fet un camí més popular.

En temps de maniqueisme manifest, amb unes posicions fonamentaistes entre els bàndols, Rose hi aporta una sana i necessària complexitat (10 de juliol, a la Fundació Carulla, del Poblenou)

Ferran Baile destaca el “gran treball de Carme Sansa, una de les millors actrius veteranes de l´escena catalana encara en plena i brillant activitat. Ella personifica a Rose, una dona jueva de 80 anys, que ja viscut les penúries del seu naixement a una petita i pobre població rural de l´actual Ucraïna.”

Retrobades i flamenc

Enguany, el cicle programa dues propostes que ressonen a una retrobada amarga entre dos companys d’escola, anys enrere. La companyia La Beatriz signa La por a la pell (24 juliol, al Poblenou)

Jordi Bordes reflexiona sobre aquest episodi real que ficciona l’actor Eric Pons: “En la memòria de l’alumne, espavilat i amic de les frases simples per desgranar allò que li preocupa i també el que el distreu, no hi ha conversa amb els pares. Tampoc, confessions amb el tutor”

Por A La Pell Escena 03 Maig C Julia Cortina 23 Scaled
La por a la pell

El Terrats tanca les propostes de dansa amb Flamenco negro (26 de juliol, al Poblenou), una sessió que ensenya les influències afrocubanes del tango flamenc. Júlia Vernet va veure-ho a Fira Mediterrània i en remarca “la peça té una dimensió pedagògica, discursiva i política molt important, que es combina amb el baile i el cante d’una forma molt ben articulada per tal de fer arribar a l’espectador tant la informació, com el missatge i l’experiència estètica del que succeeix sobre escena; una” forma molt intel·ligent de compartir un exercici teòric i artístic 

La segona proposta de retrobades amb companys de la infància és el muntatge Les paraules dels altres (31 juliol al Poblenou)

Ramon Oliver es refereix a Boris Vian que “va posar el títol de “Escopiré damunt les vostres tombes” a una excel·lent novel·la negra que parlava de la marca que deixa haver nascut marcat per l’estigma del racisme” fent un paral·lelisme a un vida, vinguda a menys a conseqüència de seguir donant-li inútils mastegots al mur del cementiri emocional en el qual sembla haver-se convertit la teva existència”.

Terrats en Cultura es completa amb altres espectacles, com ara la lectura de textos del llibre Entreacte(s) el 26 de setembre al Poblenou, que es farà coincidir amb el Tast de vins.

Posar a escena una petita trama és exposar els testimonis o la fantasia íntima a assecar. La combinació de colors, de teles, de procedències, garanteix que el terrat és lloc de trobada, on passar la fresca del capvespre a l’estiu i compartir-lo amb persones conegudes, o no. Segur que les pinces prefereixen penjar-se als terrats que als inhòspits celoberts.

by Deixa un comentari

A un any de celebrar el seu 30è aniversari, Trapezi 2025 ha reunit uns 40.000 assistents -la mateixa xifra que en la passada edició-, que han omplert els teatres, les places i els carrers de Reus. La emoció, el risc i els riures han estat els protagonistes amb 35 propostes que, més enllà del divertiment i les acrobàcies, han incidit en temàtiques socials, reivindicacions i poètiques dramatúrgies. Van acudir 400 professionals del sector, i 40 companyies, locals, estatals i internacionals, van aconseguir abarrotar els espais i que l’aforament de pagament fregués el ple absolut (96%). Fins i tot en alguns espectacles de carpa els artistes animaven als assistents a atapeir-se per a no deixar a ningú fora. I és que ningú va voler perdre’s, per exemple, les dues esplèndides propostes de les veles instal·lades en el Parc de la Festa: Low Cost Paradise, de Cirque Pardi, i Décrochez-moi-ça, de Bêtes de foire, totes dues procedents de França.

Cirquepardi 1
Low cost paradise, de la cia. Cirque Pardi!

La plaça Mercadal va acollir l’estrena de Tenet, d’Eunoia Kolektiva, que es presentarà també en el festival Grec de Barcelona. Una coreografia de salts mortals, vols i pilars que posa l’accent en la mirada. En el mateix espai, també van volar per l’aire els quatre fantàstics integrants de Tripotes, impulsats per la balança (Kiss&Fly).
La recerca sobre la fortalesa i la fragilitat del vidre esbufegat centra el treball de Vivien Friedrich, que va estrenar la poètica Sklenka Melta, amb quatre artistes, entre ells la mateixa Friedrich, fent equilibris, malabars i dansa amb objectes del delicat material. La peça, cuita a foc lent, també arribarà al Grec.

Flamenc i circ

La fusió de flamenc i acrobàcies ha estat present en dues excel·lents propostes: Xpectro, de la companyia Zen del Sur, que explora amb sensiblidad l’autisme, i Empaque, de Chicharrón Circo Flamenco, exhibit a la Sala Santa Llúcia, un nou espai de la Fira.  A Ninguna palabra, els argentins de Balbál Company van disparar l’adrenalina des de les altures del quadre aeri amb un exquisit exercici carregat d’emocions, mentre que en Plastic me, les dues artistes de la Companyia Hikénunk van carregar contra la societat de consum i la cosificació de la dona alternant pole dance, plàstic aeri, contorsions i dansa.

Ningunapalabra3
Ninguna palabra, de la cia. Balbál Company

L’humor va ser un altre dels protagonistes d’aquesta 29a edició de Trapezi. A l’estrena d’A cada pas, la pallassa Pepa Plana va emular a la Winnie de Els dies feliços, de Samuel Beckett. Amb les seves ocurrències, va omplir la platea del Teatre Fortuny de somriures i d’un optimisme indestructible. L’actriu i clown francesa Clémence Caillouel es va transformar en una diva del jazz necessitada d’amor en The Requiem of Sophie Withman, amb els riures i la sang corrent a dolls. Els Jashgawronksky Brothers van divertir a l’estil de Les Luthiers, però armats amb una orquestra de joguines. Les riallades van omplir el Teatre Fortuny amb la seva esbojarrada proposta musical Toyboys, que van gaudir tots els públics. En el Cabaret, la diversió va arribar amb La Churry, que va embastar amb molta gràcia i frescor les rutines acrobàtiques en una gran vetllada circense. Una excel·lent selecció de l’humor, el risc, l’emoció, el talent i la creativitat que durant quatre dies han convertit Reus en una gran carpa oberta al món.