Manual per a éssers vius

  És possible que ,  davant les mudes  imatges que La Mula creava a "Thauma", el seu molt aclamat primer espectacle , molts i moltes de vosaltres penséssiu que no hi havia paraules per definir el que havíeu vist. Doncs, per tal de fer-li justícia a les paraules que havien quedat excloses d’aquella primera proposta, ara La Mula s’ha proposat recordar-nos que sense La Paraula (així, amb majúscula , tal i com l’escriu la mateixa companyia a l’hora de presentar el muntatge) no seríem res. I és que, veritablement, sense el conjunt de signes verbals o no verbals que conformen el  llenguatge en totes les seves formes i modalitats, no trobaríem la manera de comunicar-nos . Però ,alhora, el llenguatge és molt punyeter i , sovint, una mica traïdor. Nosaltres creiem saber com jugar amb ell. Però ell, troba també la forma de jugar amb nosaltres, de fer-nos caure en les trampes que implica confondre el significat aparent que tenen les paraules amb els significants ocults als qual ens poden remetre, de deixar-nos captivar i entabanar pels discursos que fan de nosaltres el que volen i ens condueixen fins i tot cap a llocs als quals no voldríem anar. Com diu el bon príncep danès el destí del qual ha quedat marcat per les paraules d’una paternal presència fantasmal que ves a saber tu si no és una pura al·lucinació, tot plegat són només paraules, paraules, paraules. Però a la que en juntes encara que només sigui un parell, ja tens format un text. I el text s’erigeix precisament en el gran protagonista de l’espectacle de La Mula, perquè, com afirma la companyia, “sempre hi ha un text entre nosaltres  i la realitat”. I com a mostra- remarca també la companyia-, només cal tenir en compte el programa de mà físic o virtual en el qual apareixen escrites les paraules. Quelcom extensible a les paraules que esteu llegint ara mateix. Assumida la seva importància, no es pot negar que el text i les infinites paraules que pot incloure, bé es mereixen un museu. Doncs,  gràcies a La Mula, aquest museu ja existeix. I es presenta amb la forma d’un gran i preciós teatret dissenyat per Victor Peralta en el qual hi caben totes les sales de tan xerraire espai museístic. Per recorre-les , no ens caldrà acabar esgotats tot fent  quilometres i més quilometres per les estances d’edificis monumentals plens a vesar de visitants , com ens passa sovint quan traspassem la porta d’alguna gran institució museística. Aquí, i tret d’algun moment puntual en el qual potser el Text ens demani posar-nos dempeus, el recorregut el podrem realitzar còmodament seguts. Això sí: tant si us agraden com si no les visites guiades, aquesta la fareu seguint de manera ineludible les indicacions d’un guia que sap molt bé del que parla, perquè es tracta del mateix Text (també ell es mereix la majúscula) en persona. La magnífica i ben manual maquinària escènica del teatret ens permetrà anar de sala en sala sense moure’ns de la butaca, mitjançant un joc de teles i telons ben acolorit. I tant brillantment resolt, que de vegades ens podria fer dubtar si som davant elements tangibles o presències virtual. Per esvair tota mena de dubtes, només cal esperar el final. Un cop finalitzada la visita, els visitants som convidats a apropar-nos al teatret i ficar el nas en tots els seus secrets. Però deixem el final per tal de tornar a l’inici. Un cop s’ha presentat, el Text , tot remarcant que això “no és pas cap història”, ens indica mitjançant paraules escrites (aquí , el llenguatge verbal està del tot absent)  que “en èpoques de foscor les paraules són perilloses. Aquestes són les paraules que penses, però que no pots dir”. El problema és que , després del preàmbul, les paraules juganeres ens proposen un joc excessivament naïf. I massa bàsic com per seguir-li les passes a les possibilitats abans assenyalades, i presents al mateix preàmbul. Curiosament, mentre la part visual de l’espectacle resulta sempre notable, el seu apartat textual queda força per sota del que caldria esperar d’un muntatge en el qual el text, vol ser-ho tot. Les pinzellades participatives del públic sempre acostumen a donar bons resultats empàtics, i les característiques de la dramatúrgia de la proposta, fan que aquesta estigui oberta a espectadors de totes les edats, i resulti fàcilment comprensible per a espectadors de totes les latituds geogràfiques. Però també poden provocar un excessiu contrast entre l’alta qualitat d’allò que aporten les imatges i l’elementalitat d’allò que ens diuen les paraules. Per cert, i posats a parlar de contrastos i contradiccions. Resulta del tot contradictori que un espectacle tan centrat en la rellevància de les paraules i el text, es presenti en un festival català com ara ho és el Temporada Alta en versió castellana subtitulada en anglès però no en català però no en català  . Fins i tot admetent la qüestionable decisió d’optar pel text castellà en atenció als programadors forans, prescindir del subtitulat català com si aquesta llengua ni existís en té quelcom de manca de respecte envers el públic local i envers una llengua cada cop més marginada i menystinguda.

Sí, Magda Puig Torres i Andreu Martínez Costa cal que ens feu arribar a tots els habitants de la terra el vostre Manual per a éssers vius. Cal amb urgència rebre el vostre missatge, amb la vostra manera de narrar, d’explicar, de provocar, de fer riure, de fer-nos jugar. Sou Thauma i ens provoqueu thauma. M’encanten les vostres propostes escèniques. Són divertides, diferents i alhora d’una intel·ligència i un contingut que no te l’acabes en una sola vegada que ho vegis. Thauma ho vaig veure dos cops, i ja estic mirant quan puc tornar a veure Manual per a éssers vius. Dieu que no hi ha intèrprets. No hi estic d’acord. Hi sou vosaltres, tota l’estona, sou els personatges que sense veure’s interactuen amb el públic. El que “llegim” ho dieu vosaltres. La banda sonora de Erol Ileri Llordella és increïblement encertada, un personatge més. L’artesania de l'escenografia i posada en escena, de Víctor Peralta Carriquí, Jan Erik Skarby, Tim Lucassen i La Mula, és meravellosa i enginyosa. Les veus, en silenci, vostra i nostre formen un tot indivisible. La vostra sona dins nostre, i la nostra surt de les nostres boques com expressions incontrolables. Ocupeu un espai del nostre cervell, que agraïm, però també del nostre cor, de la nostra, de les nostres entranyes i del nostre esperit. Genereu discurs, diversió, i trobeu, oh plaer!, les paraules adequades en cada frase, en cada gag. Que bé pensar-vos per què existiu, però que bé que existiu per fer-nos pensar. No trobaré totes les paraules que necessito per descriure l’experiència escènica, el ritual i el joc que m’heu ofert, que ens heu ofert. Sou una ofrena dels déus!!    

S’obre el teló i es veu un teatrí amb molts fils penjant. S’abaixa el teló i el públic passeja absort pel desplegament artesanal que ha permès intuir l’abast del viatge. Al costat del joc constant, sempre hi ha una ombra d’incertesa, una zona fosca on queden arraulides “les paraules que es pensen però no es diuen” i que emergeixen els mots “que es diuen però que, en realitat, no es pensen”. La Mula, format per Magda Puig i Andreu Martínez Costa, van sorprendre tothom amb Thauma, un àlbum de situacions i imatges sense paraules i amb uns cossos sense rostre que acceptaven amb naturalitat l’extravagància, el deliri surrealista. Ara, a Manual per a éssers vius proposen un viatge en sentit contrari: s’arrapen a la paraula. Tot i que aparentment la llengua circumscriu les imatges, La Mula demostra amb el seu dispositiu (un teatrí amb aparença de castellet) que les lletres voleien molt més lliures del que cap diccionari pretén acotar. Manual per a éssers vius té el difícil repte de ser un segon muntatge d’uns creadors que se’ls ha exalçat pel seu primer treball. El més normal és que el públic la compari amb l’obra originària i se la identifiqui com una mena de còpia o bé com un intent no tan reeixit. La veritat és que, tot i que manté els colors llampants amb uns telons que refresquen el quadre, com si fossin fons de pantalla interactius, La Mula gira l’imaginari de Thauma com un mitjó. Demostren que la capacitat d’imaginar és il·limitada i, per tant, reversible com un mitjó (ara que la moda convida a desaparellar-los). Joan Brossa (1919-1998) era un enamorat dels titelles i de la màgia. En el seu desordre hi convivia un interès inacabable per a les arts parateatrals. No en tenia prou amb els seus poemes visuals, també volia retratar el costumisme burgès amb una llista d’espectacles inacabables. En temps de Franco no es podien representar, però això, en comptes d’amargar la creació, li proporcionava una llibertat molt més voladissa; perquè no era necessari pensar com traslladar a escena les seves rèpliques. La Mula remet a aquest univers possibilista, juganer, artesanal i, alhora, lúcid. En aquesta mena de castellet, on ha desaparegut la figura humana i ja només queda el diàleg entre una màquina d’intel·ligència artificial (però tan analògica com la llei de la gravetat) i les persones que llegeixen cap endins, es produeix una divertida catarsi. Si ho veu la canalla, és molt probable que es dediqui a llegir els rètols a mitja veu sense ni adonar-se’n. Quan ho fan els adults, se’ls escapa un somriure tendre. Si Monte Isla va presentar l’any passat Un cos sense talent, el seu primer treball en què emergia un cos (que interpretava Andreu Martínez, precisament), ara és La Mula els que han tret el cos del seu quadre màgic. La meravella es desplega incessant com el joc coreogràfic de Christos Papadopoulos a My fierce ignorant step, un altre joc minimalista intel·ligent d’aquesta edició del Grec. La Mula aconsegueix que, des del silenci, cadascú llegeixi amb la seva veu unes frases que s’exposen al teatrí. És un silenci coral compartit, com qui contempla un eclipsi de sol en comú, o com una lletra transforma el mot lliBre en lliUre.