La pedra de fusta

Un espectacle que posava en joc la idea de la participació del públic i de l’exploració d’un cos concret i la seva matèria, explorant una multiplicitat de cossos (les pedres) i dues matèries (la pedra i la fusta), però, sense voler fer spoiler, en aquest cas s’incloïa tant la fisicalitat del cos i la seva matèria (tangible), com el joc perceptiu que es genera a partir de l’experiència sensorial. Una metàfora sobre com funcionen les aparences i els prejudicis en societat, però sobretot una aposta per la implicació del públic com a subjecte actiu de les arts de carrer, ja que moltes escenes necessitaven la col·laboració del públic per dur-se a terme, ja fos carregant pedres, movent les cadires, sostenint als intèrprets, etc. En aquest cas, les acrobàcies i els números de circ no deixaven que es desdibuixés del tot la distància entre espectador i intèrpret com potser es pretenia, però l’interessant de la proposta és que aconseguia desdoblar la figura de l’espectador de tal manera que la participació d’una part del públic també era part de l’espectacle que l’altra part podia presenciar.

Amb dos vessants clarament diferenciats –el circ de gran format (com ‘Capas’ i ‘inTarsi’) i la proposta més propera i suggestiva (‘Espera’)–, els espectacles d’“eia” es mouen per l’ànima, mirant d’explicar-nos una mica com som i com ens relacionem. En la seva última producció, ‘La pedra de fusta’, la intenció hi és, però queda desdibuixada en una metàfora força etèria.Li sobra introducció i missatge final –ai els finals que s’han d’explicar!–. Li falta cos i conglomerat. El concepte és ben i ben fi i ens endinsa en un joc de pesos i mimetismes carregat de poètica. Si n’aprenem, podem alleugerir el camí. Només ens hem d’observar i escoltar. Només hem de confiar. Part de l’acció se centra en l’acció del públic, que hi participa, sí, però que (com va confessar sobtadament en un rampell de sinceritat una de les intèrprets) no sosté la proposta com s’havia previst. Quina responsabilitat! Tenim llibertat de moviment, però ens acomodem amb un únic punt de vista. Podem intervenir, però preferim gaudir-ne passivament. Només ens mobilitzem quan ens conviden a fer-ho “voluntàriament”, a dit. I llavors sí, passa el que havia de passar. Es desplega la màgia controlada dins la zona de confort. Ens falta cultura de carrer.Argument i format a banda, és un gaudi veure el treball de circ dels “eia”, tan sensible i delicat. La cohesió entre els artistes (i quan interactuen amb el públic), la lentitud buscada, l’espai dinàmic i obert que convida, el punt d’humor que toca i destensa... fan d’aquesta pedra de fusta una petita trobada amb un mateix, i la resta.

Després de començar la seva trajectòria, el 2009, amb trepidants muntatges de sala marcats pel dinamisme acrobàtic i el treball corporal extrem (‘Capas’, ‘inTarsi’, ‘Nuye’), la companyia de circ “eia” ha posat el fre en el seu salt al carrer. Ho va fer a la sensible i poètica 'Espera', i ara alenteix també el ritme a 'La pedra de fusta', un espectacle en què tornen a explorar, encara que amb menor encert, el circ com a lloc de trobada amb el públic i la importància de les relacions humanes, la col·lectivitat i el treball en equip. L'Escola d’Art Ondara va acollir la seva estrena a Tàrrega, i hauria estat molt apropiat un entorn de natura, pedragós, amb el públic carregant pedres per un camí. Perquè així, amb part dels assistents carregant pedres, comença el muntatge al pati interior de l'escola. Repeteixen els dos artistes d' 'Espera', Celso Pereira i Francesca Lissia (especialistes de portés acrobàtics) i s'hi incorpora el pallasso i equilibrista José Luis Redondo (‘La Pranza!’), que amenitza una peça de ritme excessivament pausat, amb massa explicacions i poques sorpreses; una manca de fluïdesa que allunya el públic de l’acció. Massa petri. Els equilibris, la confiança i l'humor són els ingredients d'un joc participatiu, però a diferència d' 'Espera', aquesta vegada no aconsegueixen la necessària connexió amb els espectadors, que són convidats a col·laborar en rutines senzilles amb pedres i baldufes i anar canviant de seient (hi ha uns tamborets que formen part de l'escenari i l’escenografia) i de perspectiva desplaçant-se per l'espai. A falta de la màgia i emoció de les altres produccions, el muntatge es converteix en una successió d'escenes, algunes repetitives i altres més encertades, amb equilibris –els artistes carreguen amb pesades pedres sobre l'esquena o el cap- que, malgrat la seva dificultat, no arriben a impressionar ni a construir una dramatúrgia interessant. La pedra del títol és una troballa curiosa: un tros de fusta que, mimetitzat amb l'entorn per l'efecte de l'erosió, sembla de pedra. Llàstima que no l'hagin tret més joc.