Un tros de fusta que, mimetitzat amb l’entorn per l’efecte de l’erosió, sembla una pedra. Utilitzant aquesta peça com a base física i metafòrica, la Companyia de Circ “eia” ens ofereix un espectacle sobre el valor del col·lectiu. El treball en equip pot fer grans coses, i així ens ho demostren. El públic es converteix en part imprescindible del muntatge, ajudant els artistes a fer diverses acrobàcies i jocs amb pedres i baldufes. Alhora, no perden de vista la visió individual: durant l’experiència abunden les accions simultànies -amb les limitacions de tenir només tres intèrprets- i les invitacions a què el públic es desplaci per l’espai, de manera que cadascú veu una peça diferent en funció de la seva mirada.

Si bé la idea del muntatge és bona, portar-la a la pràctica no resulta tan senzill. La màgia i la clau d’aquest tipus de peces és aconseguir la connexió amb el públic, trobar els mecanismes que faran que tothom entengui el joc que es proposa sense haver-lo d’explicar (el treball de la companyia Kamchàtka n’és un magnífic exemple). Als “eia” els hi falta generar aquesta atmosfera. Sense ella, el que presenten és una mena de work in progress, una successió d’escenes allargades connectades per explicacions infantilitzadores que trenquen el ritme. Ajuda en la proposta les intervencions del pallasso Jose Luis Redondo, que relaxen l’ambient, però queda feina perquè flueixi.

Preparar un espectacle que depèn tant del públic no és gens fàcil. Cal pràctica i gent diversa amb la qual experimentar el llenguatge. El muntatge necessita, a més d’una certa repensada, recorregut. Els ingredients hi són. La pedra ha entrat en contacte amb el mar i li cal erosió perquè quedi polida.