En una vida paral·lela, els artistes d’eia deurien ser ebanistes. Sempre en els seus espectacles hi ha un element escenogràfic aparenment simple amb el què jugar. Ara, com a Espera, l’acció de carrer no busca l’espectacularitat i el risc dels seus muntatges de sala (Nuye, InTarsi) amb una acrobàcia que és coreogràfica i que aporta grans instants de sorpresa. A La pedra de fusta es juga de nou en les distància curta, es busca una connexió amb el públic, un contacte i unes mirades còmplices. El virtuosisme dels equilibris i d’un espai en contínua transformació, amb el suport del públic, permet unir la poètica del mà a mà amb posicions i torsions complicades d’equilibrar, amb l’humor fresc i blanc de José Luís Redondo (presentador del darrer Cabaret Trapezi i protagonista de YeOrbayu i de Ricky, el profesor de tenis) que fa l’entremaliat amb la complicitat del somriure dels altres dos intèrprets (Celso Pereira i Francesca Lissia). La versatilitat de la peça, la fa programable arreu i per a tot tipus de públic.

Ahir es v fer l’estrena al pati interior de l’escola d’art Ondara. Va ser intrigant com s va dividir el públic n tres recorreguts que, de seguida, tornaven a compartir el mateix espai. Els tamburets en forma d’hexàgon són com cl·les dun rusc que es fan i desfan a gust del públic i incitat pels artistes. Segurament, a msura que la peça guanyi funcions trobaran la manera natural d’aconseguir alliberrar l’espectador del seu racó on seure u mirar passiu. Les ganes d’inervenir hi eren, potser només faltava estirar-les amigablement. Segurament, hi pot ajudar fer que augenti els silncis, ajornar la paraula i evitar explicar com una fusta pot ser pedra. El millor és aconseguir que, tothom descobreixi aquest efecte real durant l’espectacle i que pugui treure les seves pròpies conclusions. La fusta hi és; l’emoció també. Li falta fluir com l’aigua que espera en un pantà lliscar riu avall, despreocupadament.