Amb dos vessants clarament diferenciats –el circ de gran format (com ‘Capas’ i ‘inTarsi’) i la proposta més propera i suggestiva (‘Espera’)–, els espectacles d’“eia” es mouen per l’ànima, mirant d’explicar-nos una mica com som i com ens relacionem. En la seva última producció, ‘La pedra de fusta’, la intenció hi és, però queda desdibuixada en una metàfora força etèria.

Li sobra introducció i missatge final –ai els finals que s’han d’explicar!–. Li falta cos i conglomerat. El concepte és ben i ben fi i ens endinsa en un joc de pesos i mimetismes carregat de poètica. Si n’aprenem, podem alleugerir el camí. Només ens hem d’observar i escoltar. Només hem de confiar.

Part de l’acció se centra en l’acció del públic, que hi participa, sí, però que (com va confessar sobtadament en un rampell de sinceritat una de les intèrprets) no sosté la proposta com s’havia previst. Quina responsabilitat! Tenim llibertat de moviment, però ens acomodem amb un únic punt de vista. Podem intervenir, però preferim gaudir-ne passivament. Només ens mobilitzem quan ens conviden a fer-ho “voluntàriament”, a dit. I llavors sí, passa el que havia de passar. Es desplega la màgia controlada dins la zona de confort. Ens falta cultura de carrer.

Argument i format a banda, és un gaudi veure el treball de circ dels “eia”, tan sensible i delicat. La cohesió entre els artistes (i quan interactuen amb el públic), la lentitud buscada, l’espai dinàmic i obert que convida, el punt d’humor que toca i destensa… fan d’aquesta pedra de fusta una petita trobada amb un mateix, i la resta.