Eufòria (Lara Díez)

Lara Díez Quintanilla va escriure Eufòria en temps de confinament i ara la dirigeix amb tintures postdramàtiques en un espai escènic dissenyat i il·luminat per Cube.bz, amb so, música i vídeo d'Erol Ileri, i amb un repartiment d'actors entregat i solvent. Javier Beltrán, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau tan aviat adopten una identitat anònima i col·lectiva ‒i es posen la “màscara de poble”, un casc tou i cenyit de color beix, faixa cranial ben antiestètica‒ com esdevenen integrants diferenciats d'un grup d’amics que han crescut i s’han suggestionat junts. Cadascun d’aquests joves, obsedit per una ambició concreta, assumeix en clau hiperbòlica diverses variants i mutacions del concepte d’eufòria. Ni tan sols la irreversibilitat del col·lapse planetari sembla poder treure’ls del bucle, però una netejadora providencial com un deus ex machina sabrà exhortar-los a viure el present.La primera vegada que apareixen en escena ho fan amb caretes de nens i l'atenció absorbida per una pantalla gegant on es projecten dibuixos animats que suggereixen exultació o poder ‒Oliver i Benji imbatibles al camp, un Kame Hame Ha i l'alegria extrema de l'Arale‒. Una dècada més tard, quan ràfegues audiovisuals d'herois invencibles i amors ensucrats encara il·lustren els seus anhels, els sis amics celebren el seu darrer aniversari com a grup i es disposen a complir uns somnis engreixats a base de ficcions. A partir d'aquí se succeeixen plàstics i confeti, premis i beques, promeses de no rendir-se mai, fites irrealitzables, celebracions histèriques i l'amistat com a única empara més enllà del simulacre. Hi ha dos addictes a l'amor, una científica que aspira a trobar el sentit de la vida ‒“Investigaré la manera de quedar-nos a viure aquí dalt, per sempre!”‒, un atleta que s'ho juga tot a un batec, una cantant que triomfa en una gran gala ‒un dels moments més aconseguits és el contraplà audiovisual amb una gran ovació per part de les celebrities‒ i una noia “normal” que s'alegra dels triomfs dels altres i tracta “la vida com un llarg diumenge a la tarda”. Àvids de rècords esportius, de concerts multitudinaris, de passions antològiques i de descobertes transcendentals, tots es toparan amb els seus límits i amb el dolor de no saber acceptar-los. Després, en ple cataclisme planetari, es lliuraran a un activisme de nens mimats, amb lemes com “No ens podeu robar el dret a petar-ho”.L'espectacle desplega una bateria de situacions suggestives, feblement agrupades sota títols un punt grandiloqüents, potser irònics, com “La veritat” o “La transcendència”. Destaca la bona feina actoral d'aquest cor eixelebrat que es mou a rauxes i disbauxes, i funcionen millor les filmacions realitzades en directe que les imatges extretes d'una mena d'arxiu universal de la humanitat per il·lustrar conceptes com l'èxit i el poder. Més que una faula distòpica, Eufòria és una paràbola apocalíptica ‒en el sentit etimològic de la paraula‒ que ens permet assistir, de primer, a la gest(ac)ió consensuada d'un estat col·lectiu de negació i de plètora, i, més tard, al viatge vers l'adultesa d'un grup de plançons generacionalment empesos a una felicitat sostinguda i sense fissures. Flota el pastís de la reconciliació sobre l'univers estrellat, i bufar-ne les espelmes serà una manera de renovar els vots.Article publicat a Núvol el 3 de gener de 2022

Escolto el viatger i escriptor Xavier Moret que parla de Lituània on hi ha una mena de República Independent a la ciutat de Vílnius, similar a la República Independent que algunes generacions han intentat constituir al barri de Gràcia de Barcelona. Allà, en terres bàltiques i “republicanes” de Vílnius, tenen fins i tot una constitució en la qual, entre altres sentències, diuen aquesta: “Tothom ha de morir, però no és obligatori”.I és una sentència que m'ha vingut a la memòria i a tomb arran d'aquest espectacle d'aires distòpics de l'actriu i dramaturga Lara Diez Quintanilla, que va crear ja fa dos anys com a resident de La Beckett i que va estrenar el 2021 i que ara ha reposat amb l'avantatge per als espectadors que la mirada actual és més objectiva gràcies al que permet la distància d'una pandèmia encara present però volgudament oblidada.Els sis personatges de l'obra «Eufòria» comencen bufant les espelmes d'aniversari, una escena que en una trama circular es reprendrà fins al fosc final. I tot engega amb un extens suport audiovisual, animació infantil, cinema romàntic..., que no s'abandona durant els noranta minuts i que evolucionarà cap a tragèdies i conflictes bèl·lics amb notícies internacionals amb l'exèrcit amenaçant al darrere.Tot s'aprofita al màxim, en un exercici que barreja el moviment, el discurs, les fugaces píndoles de cançó (a càrrec de l'actriu Laura Pau), els esclats d'eufòria —vet aquí el títol de l'espectacle— i la utopia generalitzada que respon a una pregunta que és clau: ¿Voleu ser feliços?Com que tothom hi aspira, el recorregut dels sis personatges es mou entre les declaracions d'amor etern i el treure ferro a les males passades o a l'esclavitud del treball o a la tirania del poder dels poderosos sobre els més febles.Parlem de sis personatges, però cal tenir en compte que les vestimentes alienígenes, les caretes de cartró i els cascs, que semblen d'apicultor sense abelles per allò de la crisi climàtica, marquen una societat que pot ser futurista o fins i tot orwelliana, amb la conseqüent dosi de control des de l'ull vigilant del Gran Germà.Es pot aconseguir un grau de felicitat, sí, però sense passar-se del compte. Una societat immensament feliç també és un perill per al manteniment i equilibri del sistema. Cal que la balança pesi a parts iguals entre el benestar, els desitjos, l'eufòria i la precarietat, les frustracions i la depressió.Es pot passar de demanar a crits embarassos i mares paridores a llençar criatures per les finestres —atenció! en aquest espectacle no s'ha maltractat cap infant de carn i os sinó que són ninos de goma, com diuen a les pel·lícules—, però això no evita que l'escena porti al drama del suïcidi que tenalla actualment les generacions més joves, insatisfetes del món que se'ls ha deixat com a llegat.«Eufòria» no és un espectacle que es pugui considerar un “divertimento” sinó que té un rerefons de crit d'alerta i de tragèdia col·lectiva amb un missatge sibil·lí que es va transmetent a poc a poc. «Eufòria» posa al límit l'exercici corporal dels sis intèrprets, un límit que superen amb domini escènic. I arrisca amb les escenes en directe amb càmera amb alguns d'ells —n'hi ha dues— a pla de zoom de cara. I també posa al límit l'escampall espectacular de paper higiènic, de compreses, de llibres de l'espectacle, de plàstics, de confetti a manta, de paperines de paper amb ulls de Ku Klux Klan i de sacs de boles de porexpan que fan crec, crec quan es trepitgen.Que no arribi a les orelles de la regidoria de medi ambient i serveis urbans de l'Ajuntament aquest escampall d'utilleria perquè és capaç de carregar-los un pagament extra de la polèmica Taxa Metropolitana de Tractament de Residus Municipals, tombada pel Tribunal Superior de Justícia, perquè ja se sap que en un món no tan distòpic com el realista, preocupat pel canvi climàtic que ens ha tocat de viure, els polítics proposen però els jutges disposen.El net resplendent de l'escenari que rep els espectadors a l'entrada de la sala es transforma en una soll, pròpia del síndrome de Diògenes. És tan immens l'escampall que un dels personatges, convertit en treballadora de la neteja, intenta netejar-lo d'un cop amb una passada d'escombra, ni que no se'n surti del tot. La conclusió és que qualsevol utopia carregada de massa felicitat acaba al contenidor de les escombraries si es té una bona fregona de serrells de cotó. (...)

Hi ha un munt de qüestions interessants en aquest muntatge de Lara Díez-Quintanilla, però no sempre arriben a connectar amb l'espectador, en alguns moments (bàsicament, al principi) perdut per no saber ben bé per on va l'obra.En primer lloc, hom creu que veurà una peça eufòrica, potser còmica, potser optimista, d'un grup de personatges gairebé en estat de deiri. I aqui hi hauria el primer debat o un concepte a desenvolupar: què és l'eufòria, és felicitat? o simplement una bogeria? Però aquest prometedor inici i també el plantejament no acaben d'arribar a l'espectador. Durant una bona estona, els personatges, acompanyats de càmares i d'una gran pantalla que els dona suport, mostren el seu estat: per uns, l'eufòria és trobar l'amor de la seva vida; els altres es mostraran eufòrics per què s'han convertit en estrelles de la cançó. Però ben bé no sabem per què es troben aixi, segurament és una invitació per què el públic torni a reviure alguns moments inoblidables de la seva vida. Una invitació que no acaba de cuatllar entre el respectable, que no sap ben bé on conduirà aquell estat. Es quan arriba l'anunci de apocal.lisi (moments que recorden al film de recent estrena "No mires arriba") quan comencem a entendre i combregar amb ella. I aquí el segon interessant debat que aquì si cuatlla: si s'acaba el món, què hem de fer? deixar.nos anar i continuar amb l'estat eufòric o abandonar-nos? Es quan sobrevenen les decepcions: aquell amor de tota la vida ja no ho és, aquella cantant veu frustrat el seu somni...i tot això enmig de l'ombra orwelliana de "malgrat tot, us seguim vigilant, no deixeu de treballar" o "malgrat tot, seguiu reciclant"...i enmig de tot això, alguns països que opten per no comunicar la notícia.Es en aquesta segona part de l'obra on sí s'arriba al públic: l'eufòria no era sinònim de felicitat i sí creadora d'unes expectatives impossibles que per tant acaben en frustració. Tot plegat, "Eufòria" és una obra que va de menys a més i que això sí, acaba provocant un estat, no d'eufòria però sí de debat i de preocupació. Debat per què no cal anar molt lluny per associar l'estat apocalipitic amb la pandèmia, amb la disminució de llibertats individuals i col.lectives. I de preocupació, i ara em permetreu la broma: qui recollirà tot el material escampat per l'escenari, que és molt? Responent al company Jordi Bordes que també es feia la pregunta, són els actors qui després del maratonià esforç, encara els queda la pitjor part. Arriscada a nivell de forma i de fons, l'experiment d'"Eufòria" no acaba de cumplir les expectatives, però en els seus millors moments és embriagadora i embogidora.