Lara Díez Quintanilla va escriure Eufòria en temps de confinament i ara la dirigeix amb tintures postdramàtiques en un espai escènic dissenyat i il·luminat per Cube.bz, amb so, música i vídeo d’Erol Ileri, i amb un repartiment d’actors entregat i solvent. Javier Beltrán, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau tan aviat adopten una identitat anònima i col·lectiva ‒i es posen la “màscara de poble”, un casc tou i cenyit de color beix, faixa cranial ben antiestètica‒ com esdevenen integrants diferenciats d’un grup d’amics que han crescut i s’han suggestionat junts. Cadascun d’aquests joves, obsedit per una ambició concreta, assumeix en clau hiperbòlica diverses variants i mutacions del concepte d’eufòria. Ni tan sols la irreversibilitat del col·lapse planetari sembla poder treure’ls del bucle, però una netejadora providencial com un deus ex machina sabrà exhortar-los a viure el present.

La primera vegada que apareixen en escena ho fan amb caretes de nens i l’atenció absorbida per una pantalla gegant on es projecten dibuixos animats que suggereixen exultació o poder ‒Oliver i Benji imbatibles al camp, un Kame Hame Ha i l’alegria extrema de l’Arale‒. Una dècada més tard, quan ràfegues audiovisuals d’herois invencibles i amors ensucrats encara il·lustren els seus anhels, els sis amics celebren el seu darrer aniversari com a grup i es disposen a complir uns somnis engreixats a base de ficcions.

A partir d’aquí se succeeixen plàstics i confeti, premis i beques, promeses de no rendir-se mai, fites irrealitzables, celebracions histèriques i l’amistat com a única empara més enllà del simulacre. Hi ha dos addictes a l’amor, una científica que aspira a trobar el sentit de la vida ‒“Investigaré la manera de quedar-nos a viure aquí dalt, per sempre!”‒, un atleta que s’ho juga tot a un batec, una cantant que triomfa en una gran gala ‒un dels moments més aconseguits és el contraplà audiovisual amb una gran ovació per part de les celebrities‒ i una noia “normal” que s’alegra dels triomfs dels altres i tracta “la vida com un llarg diumenge a la tarda”. Àvids de rècords esportius, de concerts multitudinaris, de passions antològiques i de descobertes transcendentals, tots es toparan amb els seus límits i amb el dolor de no saber acceptar-los. Després, en ple cataclisme planetari, es lliuraran a un activisme de nens mimats, amb lemes com “No ens podeu robar el dret a petar-ho”.

L’espectacle desplega una bateria de situacions suggestives, feblement agrupades sota títols un punt grandiloqüents, potser irònics, com “La veritat” o “La transcendència”. Destaca la bona feina actoral d’aquest cor eixelebrat que es mou a rauxes i disbauxes, i funcionen millor les filmacions realitzades en directe que les imatges extretes d’una mena d’arxiu universal de la humanitat per il·lustrar conceptes com l’èxit i el poder. Més que una faula distòpica, Eufòria és una paràbola apocalíptica ‒en el sentit etimològic de la paraula‒ que ens permet assistir, de primer, a la gest(ac)ió consensuada d’un estat col·lectiu de negació i de plètora, i, més tard, al viatge vers l’adultesa d’un grup de plançons generacionalment empesos a una felicitat sostinguda i sense fissures. Flota el pastís de la reconciliació sobre l’univers estrellat, i bufar-ne les espelmes serà una manera de renovar els vots.

Article publicat a Núvol el 3 de gener de 2022