Escolto el viatger i escriptor Xavier Moret que parla de Lituània on hi ha una mena de República Independent a la ciutat de Vílnius, similar a la República Independent que algunes generacions han intentat constituir al barri de Gràcia de Barcelona. Allà, en terres bàltiques i “republicanes” de Vílnius, tenen fins i tot una constitució en la qual, entre altres sentències, diuen aquesta: “Tothom ha de morir, però no és obligatori”.

I és una sentència que m’ha vingut a la memòria i a tomb arran d’aquest espectacle d’aires distòpics de l’actriu i dramaturga Lara Diez Quintanilla, que va crear ja fa dos anys com a resident de La Beckett i que va estrenar el 2021 i que ara ha reposat amb l’avantatge per als espectadors que la mirada actual és més objectiva gràcies al que permet la distància d’una pandèmia encara present però volgudament oblidada.

Els sis personatges de l’obra «Eufòria» comencen bufant les espelmes d’aniversari, una escena que en una trama circular es reprendrà fins al fosc final. I tot engega amb un extens suport audiovisual, animació infantil, cinema romàntic…, que no s’abandona durant els noranta minuts i que evolucionarà cap a tragèdies i conflictes bèl·lics amb notícies internacionals amb l’exèrcit amenaçant al darrere.

Tot s’aprofita al màxim, en un exercici que barreja el moviment, el discurs, les fugaces píndoles de cançó (a càrrec de l’actriu Laura Pau), els esclats d’eufòria —vet aquí el títol de l’espectacle— i la utopia generalitzada que respon a una pregunta que és clau: ¿Voleu ser feliços?

Com que tothom hi aspira, el recorregut dels sis personatges es mou entre les declaracions d’amor etern i el treure ferro a les males passades o a l’esclavitud del treball o a la tirania del poder dels poderosos sobre els més febles.

Parlem de sis personatges, però cal tenir en compte que les vestimentes alienígenes, les caretes de cartró i els cascs, que semblen d’apicultor sense abelles per allò de la crisi climàtica, marquen una societat que pot ser futurista o fins i tot orwelliana, amb la conseqüent dosi de control des de l’ull vigilant del Gran Germà.

Es pot aconseguir un grau de felicitat, sí, però sense passar-se del compte. Una societat immensament feliç també és un perill per al manteniment i equilibri del sistema. Cal que la balança pesi a parts iguals entre el benestar, els desitjos, l’eufòria i la precarietat, les frustracions i la depressió.

Es pot passar de demanar a crits embarassos i mares paridores a llençar criatures per les finestres —atenció! en aquest espectacle no s’ha maltractat cap infant de carn i os sinó que són ninos de goma, com diuen a les pel·lícules—, però això no evita que l’escena porti al drama del suïcidi que tenalla actualment les generacions més joves, insatisfetes del món que se’ls ha deixat com a llegat.

«Eufòria» no és un espectacle que es pugui considerar un “divertimento” sinó que té un rerefons de crit d’alerta i de tragèdia col·lectiva amb un missatge sibil·lí que es va transmetent a poc a poc. «Eufòria» posa al límit l’exercici corporal dels sis intèrprets, un límit que superen amb domini escènic. I arrisca amb les escenes en directe amb càmera amb alguns d’ells —n’hi ha dues— a pla de zoom de cara. I també posa al límit l’escampall espectacular de paper higiènic, de compreses, de llibres de l’espectacle, de plàstics, de confetti a manta, de paperines de paper amb ulls de Ku Klux Klan i de sacs de boles de porexpan que fan crec, crec quan es trepitgen.

Que no arribi a les orelles de la regidoria de medi ambient i serveis urbans de l’Ajuntament aquest escampall d’utilleria perquè és capaç de carregar-los un pagament extra de la polèmica Taxa Metropolitana de Tractament de Residus Municipals, tombada pel Tribunal Superior de Justícia, perquè ja se sap que en un món no tan distòpic com el realista, preocupat pel canvi climàtic que ens ha tocat de viure, els polítics proposen però els jutges disposen.

El net resplendent de l’escenari que rep els espectadors a l’entrada de la sala es transforma en una soll, pròpia del síndrome de Diògenes. És tan immens l’escampall que un dels personatges, convertit en treballadora de la neteja, intenta netejar-lo d’un cop amb una passada d’escombra, ni que no se’n surti del tot. La conclusió és que qualsevol utopia carregada de massa felicitat acaba al contenidor de les escombraries si es té una bona fregona de serrells de cotó. (…)