Hi ha un munt de qüestions interessants en aquest muntatge de Lara Díez-Quintanilla, però no sempre arriben a connectar amb l’espectador, en alguns moments (bàsicament, al principi) perdut per no saber ben bé per on va l’obra.

En primer lloc, hom creu que veurà una peça eufòrica, potser còmica, potser optimista, d’un grup de personatges gairebé en estat de deiri. I aqui hi hauria el primer debat o un concepte a desenvolupar: què és l’eufòria, és felicitat? o simplement una bogeria? Però aquest prometedor inici i també el plantejament no acaben d’arribar a l’espectador. Durant una bona estona, els personatges, acompanyats de càmares i d’una gran pantalla que els dona suport, mostren el seu estat: per uns, l’eufòria és trobar l’amor de la seva vida; els altres es mostraran eufòrics per què s’han convertit en estrelles de la cançó. Però ben bé no sabem per què es troben aixi, segurament és una invitació per què el públic torni a reviure alguns moments inoblidables de la seva vida. Una invitació que no acaba de cuatllar entre el respectable, que no sap ben bé on conduirà aquell estat. 

Es quan arriba l’anunci de apocal.lisi (moments que recorden al film de recent estrena “No mires arriba”) quan comencem a entendre i combregar amb ella. I aquí el segon interessant debat que aquì si cuatlla: si s’acaba el món, què hem de fer? deixar.nos anar i continuar amb l’estat eufòric o abandonar-nos? Es quan sobrevenen les decepcions: aquell amor de tota la vida ja no ho és, aquella cantant veu frustrat el seu somni…i tot això enmig de l’ombra orwelliana de “malgrat tot, us seguim vigilant, no deixeu de treballar” o “malgrat tot, seguiu reciclant”…i enmig de tot això, alguns països que opten per no comunicar la notícia.

Es en aquesta segona part de l’obra on sí s’arriba al públic: l’eufòria no era sinònim de felicitat i sí creadora d’unes expectatives impossibles que per tant acaben en frustració.

Tot plegat, “Eufòria” és una obra que va de menys a més i que això sí, acaba provocant un estat, no d’eufòria però sí de debat i de preocupació. Debat per què no cal anar molt lluny per associar l’estat apocalipitic amb la pandèmia, amb la disminució de llibertats individuals i col.lectives. I de preocupació, i ara em permetreu la broma: qui recollirà tot el material escampat per l’escenari, que és molt? Responent al company Jordi Bordes que també es feia la pregunta, són els actors qui després del maratonià esforç, encara els queda la pitjor part. Arriscada a nivell de forma i de fons, l’experiment d'”Eufòria” no acaba de cumplir les expectatives, però en els seus millors moments és embriagadora i embogidora.