La reina de la bellesa de Leenane

La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson.La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs.En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció.És hora de dir que aquesta nova posada en escena de «La reina de la bellesa de Leenane» —els més veterans en recordaran la primera del 1999, a La Villarroel, dirigida per Mario Gas, amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla de ficció i a la vida real, prou premiada en el seu moment— torna a ser una excel·lent versió que, sense deixar de banda la traducció esgarrapadora que ja en va fer Vicky Peña aleshores, perfila ara, més d'acord amb el moment actual, el personatge més jove, el del germà petit, tant en la seva actitud davant la vida com en el seu registre lingüístic.«La reina de la bellesa de Leenane» necessita dues actrius que dibuixin una mare i una filla que destil·lin l'amor i l'odi, la feblesa i la violència, que han anat covant al llarg dels anys —la mare en té al voltant dels 70 i la filla, al voltant dels 40— en un racó de les pastures irlandeses. Si aleshores van ser Caraulla-Peña, ara aquest nou tàndem puja de calories amb Marissa Josa i Marta Marco. La primera, gairebé immòbil, fins que es dispara enlaire, en el seu balancí —mentre algú li prepari les farinetes— i la segona, d'un lloc a l'altre, sense un minut de repòs, trastejant, fent totes les feines, al servei de la mare, com un olla la pressió de la qual s'endevina que és a punt d'explotar. I explota.Martin McDonagh no només és un artesà d'estructures teatrals sinó que sap quan cal fer un gir en la trama per sacsejar els espectadors. «La reina de la bellesa de Leenane» sacseja de debò i no només una vegada durant 100 minuts. Però el director Julio Manrique ha fet múrriament que l'espectador s'enganyi i reforça alguns pics d'humor que, de fet, ja porta amagats a la màniga l'obra original, en els estira-i-arronsa entre mare i filla.«La reina de la bellesa de Leenane» de La Perla 29 és un espectacle del tot arrodonit amb una interpretació meticulosa, tot i que fa la impressió que ragi amb naturalitat, espontàniament, com si tot passés alhora mateix. Marissa Josa s'hi referma com a veterana i gran actriu que és en el paper de la mare Mag Folan. I l'actriu Marta Marco es balanceja amb transicions de gran potència actoral amb un domini de canvis anímics del seu personatge, el de la filla Maureen. Al costat d'elles dues hi ha l'actor Enric Auquer, en el paper del germa petit, Ray Dooley, que ja he esmentat abans en el seu registre de jove rural, de bona fe, posat al dia. I, finalment, l'actor Ernest Villegas, el germà gran, Pat Dooley, l'home que fuig, l'home que escriu la carta d'amor per Maureen, l'home que admet des de la llunyania ser rebutjat i que, sense saber-ho, desencadena l'espurna de thriller que Martin McDonagh incorpora en una història de passions personals, totes amb la mirada irlandesa cap al mite de l'Amèrica feliç, encotillades per la bellesa de les muntanyes de Leenane. (...)

Som a la Biblioteca de Catalunya. Aquest cop estem instal·lats a dues bandes, enfront d'una cuina amb estufa de llenya d'aquelles de pagès, envoltada amb la ja entranyable sorra de la Biblioteca, avui mullada per la pluja incessant de Irlanda. És on viuen Maureen i la seva mare, una vella rondinetes que no para de donar ordres a la noia amb contundència. Té tres filles, però a la Maureen li ha tocat cuidar-la sense més motiu que el fet que les germanes han marxat. Si l'àvia veu que a la noia li queda un minut lliure, s'apressa a ocupar-lo. I, a banda de fer maleses fortes que no descobriré, li fica al cap que tot el que surt d'aquelles quatre parets és dolent i que no s'ha de moure mai del seu costat. I Maureen obeeix de mala gana, sense parar de menysprear-la. Però no fuig. S'entén? S'estimen? S'odien? A mi m'és difícil classificar els sentiments, perquè van lligats amb els costums. La Maureen no ha sortit mai de casa i necessita un impuls exterior per decidir-se. Avui, progenitors tarats i maltractadors a banda, no és habitual a la nostra cultura ni viure ni suportar una relació tan extrema, tan dèspota. Però a l'obra no li passa el temps perquè no dubteu que encara trobaríem vides com aquesta. No fa gaire una nena es va escapar de casa perquè la volien casar amb un home gran. Va demanar refugi polític perquè, si tornava, potser la matarien. Bé, no és el mateix però és la prova que no tot està superat. O no a tot arreu. L'argument t'atrapa perquè transcorre a un ritme trepidant i alhora amb una gran fluïdesa temàtica. I a l'Irlanda més recòndita, sense cap mena de dubte. Queda retratada per la manera de fer, per la Ràdio, que transmet música celta, pel fet que no existeix el correu i que un noi (Enric Auger), ha d'anar casa per casa a portar escrits i encàrrecs. I també atrapa perquè, pel moment que estem vivint, és inevitable no sentir alguna cosa quan diuen allò de Si els anglesos no ens haguessin robat i imposat la seva llengua i cultura, no caldria anar-hi a treballar. Els que s'han de buscar la vida prefereixen anar als Estats Units  perquè allà no ens odien.L'autor, l'irlandès Martin McDonag tenia 26 anys quan va escriure La Reina de la bellesa de Leenane, i situa l'acció entre els 80/90, que vol dir, exactament al moment en què l'escrivia. Goso dir que és evident que és com un vòmit i que d'alguna manera potser alguna història similar el va afectar a ell o als que l'envoltaven. Alguna cosa deuria passar quan diuen que va escriure l'obra en una setmana! Sembla que el personatge de la Maureen va existir i que al poble la descriuen com una mena de monyos estrafolària, encara que no és aquesta la Maureen que retrata l'autor. Nascut a Londres de pares irlandesos, McDonag els anava a visitar sovint al Comtat de Galway, on hi ha la comarca de Connemara i el poblet de Leenane. És un llogarret de la Irlanda profunda, on el que és més normal per a ells, pren grans dimensions als nostres ulls; on les coses tarden tan en passar com "les vaques en anar soles a casa." Inspirat per tot plegat, McDonag va escriure una trilogia, situada a Connemara, que inclou La Calavera de Connemara, The Lonesome West  i aquesta La Reina de la bellesa de Leenane. Deixem, però, l'argument, perquè encara que fos avorrit -que no és el cas ni de bon tros- els intèrprets no permeten que els deixem de mirar. Marta Marco està sublim, amb una energia que no recordo haver-li vist, si bé sempre ha estat una excel·lent actriu. Marissa Josa, gran actriu veterana, fa una mare que destil·la tota la mala llet que porta a sobre i que, a la vegada, intenta amagar a la perfecció. I l'Enric Auger i l'Ernest Villegas les acompanyen amb una altíssima qualitat interpretativa, cadascú al seu rol. Em costa saber de qui són els mèrits, però he de felicitar Julio Manrique, ja que aquesta és la seva primera direcció a la Biblioteca, casa seva també, allà on hi va viure una bona temporada dins la pell d'un Hamlet que no oblidarem mai. Julio: t'ha sortit rodó, de debò. Gràcies! No sé si m'ha sortit una crítica o un atac de admiració. Però creieu-me: no us ho perdeu!

La reina de la bellesa de Leenane funciona com un rellotge suís, sense que cap moment baixi el ritme. El treball actoral és molt rodó. L'espai és petit però sap desplegar-se i fer entrar les boires i les pluges irlandeses dins de l'escena. La llum potencia el fum del tabac i del te i remarca subtilment l'espai. Tot viatja a favor de narrar el que podria ser una història romàntica, o un thriller, o una peça de conflicte de personatges tòxics, o un espai on es respira la Irlanda oral, que tots coneixem encara que no haguem anat mai a visitar-la. Una peça molt ben conjuntada i harmònica que dirigeix Julio Manrique. Amb el so d'una ràdio quasi permanent i algunes imatges de Neighbours, construeix un ambient on es desenvolupa el drama. No hi ha el piano en directe de L'ànec salvatge, però sí aquella atmosfera que absorbeix l'atenció com si fos un remolí de vent. La Biblioteca es revela com un espai que dstil·la Irlanda després d'altres peces com La presa, Traduccions/ Translations o Dansa d'agost. Manrique se suma a l'aire de Ferran Utzet de retratar Irlanda sota les voltes de la Biblioteca.El text de Martin Mc Donagh té alguns paral·lelismes amb La calavera de Connemara. Forma part d'una trilogia. Per això, hi ha personatges citats en una obra que són protagonistes en l'altra. Hi ha una presència dels joves molt excèntrica. En aquesta ocasió, Ray (Enric Auquer) ha frenat l'expansionisme còmic d'aquest jove malgirbat més alt que madur. L'actor escolta la resta del repartiment, tot i que el seu personatge no ho faria. Per això, el seu paper, que és detonant involuntari, no trepitja el drama dels altres. Que no poden respondre a la seva lluminositat esbojarrada perquè parteixen d'una psicologia que els tira molt més endins. Ernest Villegas (Pato) és un tendre homenàs. Marissa Josa (la mare) sap aixecar el seu personatge sense quasi moure's del balancí: Simpàtica, víctima, malèvola, puntimirada, egoista fins a la medul·la. Finalment, Marta Marco (la filla) desplega tots els registres. Dona forta, tòxica amb la seva mare i encantadora amb la resta. Amb un món que quedarà intuït i que, s'anirà veient que cada cop és més distant de la realitat. A l'obra, hi ha unes transicions precioses. El moviment dels personatges al voltant del casalot, com si fossin les agulles d'un rellotge, deixant clar el pas del temps i també li donen l'aire feréstec d'aquella Irlanda rural. En aquesta ocasió, no es demostra la seva habilitat d'explicar històries al pub (com a El bon lladre). La peça s'enganxa molt més endins dels personatges. I no els deixa anar. Implacable. Cruel. Preciós.