Si bé és cert que l’amargor, tristesa i humor negre de Martin McDonagh no són un plat per a tots els paladars, és innegable que les seves històries aconsegueixen arribar-nos al cor i fins i tot arrencar-nos més d’un somriure. Els seus personatges perdedors, solitaris, amargats, i fins i tot fora del sistema i de la societat, són tristos i grisos, però també són entranyables i McDonagh és capaç d’arrencar rialles dels drames existencials més durs.

Tot això es pot veure perfectament a La reina de la bellesa de Leenane, la primera obra d’èxit del dramaturg anglo-irlandès que els “teatreros” més veterans recordaran de fa anys en una versió amb Montserrat Carulla i Vicky Penya (mare i filla). Ara l’encarregat de portar de nou aquesta obra a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya és Julio Manrique, que dirigeix un repartiment a l’alçada.

La reina de la bellesa de Leenane parla de la solitud, de la joventut que se’n va sense poder-hi fer res, i de les tenses i violentes relacions entre una mare i una filla en un poblet rural d’Irlanda. Un lloc on sempre plou (a estones també entre l’escenari i la platea) i que atrapa aquests personatges en una espiral de rancor i violència que només poden il·luminar, encara que fugaçment, dos germans del mateix poble.

La proposta de Manrique, fidel al text i sense concessions al drama, se sustenta en les magnífiques interpretacions: Marta Marco, que amb Maureen ens ofereix un dels millors personatges de la seva carrera, un regal que ha aprofitat amb escreix; Marissa Jossa, brutal traslladant la maldat i les pors de Mag, la mare de Maureen; Ernest Villegas, sempre creïble, vénen ganes d’abraçar a Pato, el seu personatge; i Enric Auquer (Ray, germà del Pato), que després d’apuntar maneres amb la Kompanyia del Lliure aquí es converteix en la gran revelació. La seva interpretació, que ens recorda la sèrie The Young Ones, té una força i una expressivitat que resulten clau per aguantar el drama i arrencar-nos els únics somriures possibles.

Tan si sou fans de Martin McDonagh o no, com si dubteu davant de drames existencials, us recomanem que no falteu a la nova proposta de La perla 29 i Julio Manrique: us sorprendreu rient davant de tanta grisor i tanta pluja. I fins i tot us sentireu reconfortats.