La reina de la bellesa de Leenane

La reina de la bellesa de Leenane Biblioteca de Catalunya, 22 de febrer de 2019 La reina de la bellesa de Leenane és la primera obra que va escriure Martin McDonagh als 26 anys i forma part de la trilogia The Leenane Trilogy juntament amb La Calavera de Connemara, que hem pogut veure fa poc a la Villarroel, i The Lonesome West. Ja des de l'inici de l'obra la tensió en l'ambient s'instal·la en l'espectador i va calant poc a poc els ossos, com l'humitat de la pluja que cau dins la Biblioteca de Catalunya fruit de l'escenografia de Sebastià Brosa, oberta a dues bandes. Es cuiden tots els detalls del lloc on se situa l'acció; una petita casa irlandesa amb bastiments de fusta, plats a les parets i cuina de llenya, entre d'altres coses. Un petit indret perdut del món on sempre hi és present la pluja que amenitza l'ambient rònec que desprèn la casa de Mag (Marissa Josa) i Maureen (Marta Marco), mare i filla condemnades a viure juntes. Com diu Maureen es veu que a mi m'ha tocat viure amb això. Mantenen una relació completament viciada i altament desagradable. Les paraules que s'intercanvien són com ganivets esmolats frisant per fer mal, i com a públic et fa la sensació que no hauries d'estar presenciant aquestes escenes tan íntimes com brutals. Marta Marco i Marissa Josa en plena comunió fan dues interpretacions molt encertades encarnant uns personatges que, de resultes de les circumstàncies que els ha tocat viure, acaben obrant amb maldat una contra l'altra. Una relació perversa on les mentides estan a l'ordre del dia i com a espectadora no saps a quina de les dues creure; la mare, que afirma que la filla pateix un trastorn mental i no es pot valdre per ella mateixa, o la filla que només veu males intencions en cada petita acció de la mare, i el que més desitja és perdre-la de vista i trobar un home al meu costat que em consola i que fa olor a aftershave i que m'abraça per la cintura. Aquest possible home és Pato, interpretat per un Ernest Villegas molt natural i totalment entregat, que representarà per Maureen l'esperança, la il·lusió feta realitat, o no... Julio Manrique, director del muntatge, compta amb quart fantàstics actors pel repartiment, l'últim és Enric Auquer, que aporta un toc d'humor interpretant a Ray, el germà de Pato, un jove desenfadat i malparlat que sovint haurà de fer de missatger. Hi ha alguns detalls de la direcció que fan que la peça agafi un bon ritme, com alguns canvis d'escena que es fan molt dinàmics amb música i moviments sincronitzats. I moments deliciosos, com quan Pato li escriu una carta a Maureen compartint un mateix espai escènic que mai s'acabarà d'unir. És una obra que posa sobre la taula com de perversa pot arribar a esdevenir una relació que no tan sols no cuidem sinó que dia rere dia ens encarreguem d'engreixar amb odi.  Joana Cortils

La reina de la bellesa de Leenane Teatre Biblioteca de Catalunya, 13 de març de 2019 Per segona vegada a Barcelona es realitza el muntatge d’aquest text, obra de Martin McDonagh, de qui es va poder veure fa poc a la Villarroel La calavera de Connemara, amb Iván Morales a la direcció. Aquest cop, però, és Julio Manrique qui porta la batuta amb un estil ben diferent. La reina de la bellesa de Leenane parla fonamentalment de la relació de dues dones, mare i filla, condemnades a conviure malgrat l’odi, els retrets i les manipulacions. Un exercici extrem de toxicitat familiar on la confiança ha donat tant de si que sorgeixen els dimonis. Maureen és la filla i cuidadora, vertadera protagonista de la peça, una dona de qui es descobreixen tantes capes que es fa difícil copsar d’una lectura la seva complexitat. Generosa Marta Marco posant veu i cos a aquest univers. El muntatge que ha fet Manrique destaca pel seu intent de naturalitzar un text extrem, exagerat, ple d’ironia, sarcasme i personatges que semblen sortits d’una sèrie de dibuixos per a adults. És curiós com això es mira de portar a la realitat i sembla que sovint funciona, que tots ens hi podem identificar malgrat l’exageració evident. Serà que no és tan descabellat el que escriu McDonagh. Aquesta diferència en el codi potser és la principal separació entre la direcció d’Iván Morales i Julio Manrique. Al Teatre Biblioteca de Catalunya la gespa del paisatge d’Irlanda que tant de poder té en l’obra de l’autor es transforma en sorra, un espai sec i empobrit, incapaç de donar vida, esperança, encara que plogui contínuament. L’escenografia no deixa lloc a la imaginació, i l’espai sonor combinat amb el moviment del repartiment i la il·luminació treballen en perfecta coordinació per agilitzar el muntatge, respirar el text i, en certa manera, apropar-se a un codi gairebé cinematogràfic. Una vertadera llàstima els preus de les entrades en aquest teatre, com en molts d’altres, que segurament farà tirar enrere a tants joves que gaudirien de valent amb l’humor i el llenguatge de McDonagh. Raul Coluche @RaulColuche