La reina de la bellesa de Leenane funciona com un rellotge suís, sense que cap moment baixi el ritme. El treball actoral és molt rodó. L’espai és petit però sap desplegar-se i fer entrar les boires i les pluges irlandeses dins de l’escena. La llum potencia el fum del tabac i del te i remarca subtilment l’espai. Tot viatja a favor de narrar el que podria ser una història romàntica, o un thriller, o una peça de conflicte de personatges tòxics, o un espai on es respira la Irlanda oral, que tots coneixem encara que no haguem anat mai a visitar-la. Una peça molt ben conjuntada i harmònica que dirigeix Julio Manrique. Amb el so d’una ràdio quasi permanent i algunes imatges de Neighbours, construeix un ambient on es desenvolupa el drama. No hi ha el piano en directe de L’ànec salvatge, però sí aquella atmosfera que absorbeix l’atenció com si fos un remolí de vent. La Biblioteca es revela com un espai que dstil·la Irlanda després d’altres peces com La presa, Traduccions/ Translations o Dansa d’agost. Manrique se suma a l’aire de Ferran Utzet de retratar Irlanda sota les voltes de la Biblioteca.

El text de Martin Mc Donagh té alguns paral·lelismes amb La calavera de Connemara. Forma part d’una trilogia. Per això, hi ha personatges citats en una obra que són protagonistes en l’altra. Hi ha una presència dels joves molt excèntrica. En aquesta ocasió, Ray (Enric Auquer) ha frenat l’expansionisme còmic d’aquest jove malgirbat més alt que madur. L’actor escolta la resta del repartiment, tot i que el seu personatge no ho faria. Per això, el seu paper, que és detonant involuntari, no trepitja el drama dels altres. Que no poden respondre a la seva lluminositat esbojarrada perquè parteixen d’una psicologia que els tira molt més endins. Ernest Villegas (Pato) és un tendre homenàs. Marissa Josa (la mare) sap aixecar el seu personatge sense quasi moure’s del balancí: Simpàtica, víctima, malèvola, puntimirada, egoista fins a la medul·la. Finalment, Marta Marco (la filla) desplega tots els registres. Dona forta, tòxica amb la seva mare i encantadora amb la resta. Amb un món que quedarà intuït i que, s’anirà veient que cada cop és més distant de la realitat. 

A l’obra, hi ha unes transicions precioses. El moviment dels personatges al voltant del casalot, com si fossin les agulles d’un rellotge, deixant clar el pas del temps i també li donen l’aire feréstec d’aquella Irlanda rural. En aquesta ocasió, no es demostra la seva habilitat d’explicar històries al pub (com a El bon lladre). La peça s’enganxa molt més endins dels personatges. I no els deixa anar. Implacable. Cruel. Preciós.