Pluja

Fa temps que Guillem Clua i Clara Peya passegen pels escenaris per separat. Ja han deixat enrere l’etiqueta de “joves promeses” per fer-se un lloc dins la creació escènica actual: l’un vinculat més al teatre d’objectes, l’altra com a compositora i intèrpret. Pluja és el resultat de la voluntat d’unir dues sensibilitats properes en un espectacle de petit format per un nombre reduït d’espectadors, un espectacle íntim on el públic es situa frec a frec dels seus creadors/intèrprets. Pluja parla de coses petites i de distàncies siderals, de fenòmens atmosfèrics i de sensacions... de com hom pot sentir-se de gran o de petit en relació als altres. No hi ha res de descriptiu, ni tan sols un fil narratiu, en aquesta mena de poema escènic construït a diferents escales on la música esdevé l’element imprescindible. Aquí no es tracta de crear un ambient o d’il·lustrar musicalment una situació, sinó d’entrar en un diàleg profund amb els altres elements que hi  són seguint un estricte principi de necessitat: titelles o ninots, grans o petits són els mateixos personatges intèrprets. Pluja no explica cap història, proposa una experiència poètica compartida en una mena de comunió entre el públic i els seus oficiants. Un espectacle, més que per veure’l, per viure’l.

Guillem Albà i Clara Peya han unit talent i sensibilitat per donar a llum un espectacle de sentiments nus. Una carícia a l’amor, l’amistat, les pors... amb petites escenes visuals, gairebé mudes, aparentment inconnexes, però plenes de missatge. Les dibuixen de ben a prop i amb poc més que una closca de nou, un bagul, uns titelles i un piano de mitja cua. Ella, la Clara, hi posa sobretot (però no només) la música. Una bellíssima melodia composta per ella mateixa. La toca com si udolés mirant la lluna, sentint les notes recorrent-li el cos. Ell, el Guillem, hi posa sobretot (però no només) el gest. El seu i el dels diferents titelles que manipula amb cura i precisió. Junts, molt units, hi posen l’acció; una acció musicada que, amb un subtil toc de clown, recorda el cinema mut en blanc i negre de Charles Chaplin. També hi posen les paraules justes, uns petits mots entre la poesia introspectiva i el desig de projecció que cavalquen entre el cant i la recitació. Fruit d’una bonica i palesa relació d’amistat, veiem com es cuiden, s’animen, s’ajuden, es donen la mà per ser capaços de superar individualment les respectives vulnerabilitats. Com si fos un joc, ens ensenyen que no ens podem tancar en nosaltres mateixos perquè, finalment, “de tan petits i arrugats com estarem, ja no ens trobaran”. El missatge és clar: atrevim-nos a dir, a sentir, a ser... en definitiva, a viure. Podem ser ínfims dins la immensitat, però no per això ens hem de sentir petits i poc importants. Com una fina pluja que cau lentament, és un espectacle plàcid, que va calant, que emociona. La posada en escena, amb el públic assegut en una grada semicircular a tocar d’escenari i una il·luminació focalitzada, marida amb la proximitat i buscada sobrietat de la proposta. Estem davant de dos artistes que, primer, només veiem descalços, però a poc a poc es retiren la cuirassa, la seva closca de nou. Potser ell se'n desprèn més que ella, però tots dos ho fan amb reserves. No és fàcil lliurar-se tan obertament al públic i encara es detecta certa timidesa en la seva descoberta, però això, tan humà, també ens els apropa i ho fa, tot plegat, molt sincer.

Pot el xouman Guillem Albà fer un espectacle sense un microfon ni incitar a ballar al públic? Pot haver un espectacle en el que Clara Peya segueixi tocant el piano, però s'atreveixi a presentar-se ella mateixa com a personatge? Ja la vam veure a Limbo fent alguna acció coreògrafica o un personatge malcarat, fins i tot. Pluja s'allunya dels grans micros i del so més amplificat. Va directe a l'anou, al cor de l'espectador i prova d'explicar un conte amb un codi tant senzill com efectiu. L'aigua quasi és sobrera si no fos perquè és un element que genera vida i que dóna la plasticitat absoluta que busquen els dos artistes. En el món de la fama, els personatges creixen i decreixen. Han de firmar autògrafs o desapareixen per la claveguera, insignificants. Guillem i Clara (cal dir-ho amb els noms de pila perquè és una idea molt íntima) busquen el cor i proven de somriure-li. Amb la senzillesa del que se sap que tot és efímer i que la fama és antropòfaga. El viatge és petit però preciós. Obliga el contacte físic, però sense fer-ne sorna festiva de Marabunta, per exemple, com un element de naturalitat, per desprendre's de les cotilles socials.Guillem Albà ensenya puntualment el seu jo més íntim a Trau. Un espectacle que anava a la contra del seu potencial. Però, vista la insistència, no hi vol renunciar, extrem que celebrem. Potser en aquesta Pluja hi falta encara una escena en què la presència de Clara Peya, desprenent-se del piano, es mostri tal i com és ella. Sense necessitat de cap artifici, la seva personalitat autèntica serà un complement ideal al clown més discret d'Albà. Ara, el xiuxiueig de l'actor atrapa l'atenció del públic arraulit en la grada. La potència de veure la compositora i intèrpret disfrutant de la música al piano queda a un segon pla inexplicablement. El musical d'aquesta anou té una partitura tendra, suau i una veu fluixa, dins d'una caixa que recita musicalment, sense poder posar el to a lloc. No hi fa res. És així perquè ha de ser així.La humanitat és insignificant però poder mirar-se als ulls i somriure un desconegut , ni que sigui a la penombra, és un univers que es desplega, més fèrtil que una pluja suau de tardor que amara la terra i dringa sobre les fulles de verd intens.