Enmig de tanta quincalla mediàtica vacacional, el festival tarragoní Noves Dramatúrgies ens presenta una petita joia propera i màgica, com un plugim refrescant en la canícula estiuenca. En efecte, Pluja és feta d’ingredients humils, senzills, sincers, directes. S’acota un cercle envoltat de grades per a un públic reduït, com una pista de circ en miniatura, i en aquest espai l’espectador ingressa en un univers poètic d’alta intensitat emotiva. Un piano de mitja cua tanca el rogle i esdevé la columna sonora de l’espectacle destil·lada per les enèrgiques mans d’una intèrpret i compositora singularíssima: Clara Peya que es desdobla en actriu per fer tàndem amb Guillem Albà, el catalitzador de les aparicions animades dels seus ninots, límpid espill de la parella escènica. Primer dues figuretes minúscules que caben en una anou, piano i bagul inclosos. Després expressives titelles de dit bussejant en un bol d’aigua. Finalment els ninots reapareixen com a màscares sobre el rostre de la tècnica de llums o com a gegantons que treuen el nas rere les grades. Tot és d’una inspirada exquisidesa certament poc usual. Un muntatge on l’emotivitat i la tendresa s’agafen de les mans i circulen en una dansa que concita la música, la mímica, el contorsionisme, l’humor i el teatre objectual. Preciós!