Guillem Albà i Clara Peya han unit
talent i sensibilitat per donar a llum un espectacle de sentiments nus. Una
carícia a l’amor, l’amistat, les pors… amb petites escenes visuals, gairebé
mudes, aparentment inconnexes, però plenes de missatge. Les dibuixen de ben a
prop i amb poc més que una closca de nou, un bagul, uns titelles i un piano de
mitja cua.

Ella, la Clara, hi posa sobretot (però
no només) la música. Una bellíssima melodia composta per ella mateixa. La toca
com si udolés mirant la lluna, sentint les notes recorrent-li el cos. Ell, el
Guillem, hi posa sobretot (però no només) el gest. El seu i el dels diferents titelles
que manipula amb cura i precisió. Junts, molt units, hi posen l’acció; una
acció musicada que, amb un subtil toc de clown, recorda el cinema mut en blanc
i negre de Charles Chaplin. També hi posen les paraules justes, uns petits mots
entre la poesia introspectiva i el desig de projecció que cavalquen entre el
cant i la recitació.

Fruit d’una bonica i palesa relació d’amistat,
veiem com es cuiden, s’animen, s’ajuden, es donen la mà per ser capaços de superar
individualment les respectives vulnerabilitats. Com si fos un joc, ens ensenyen
que no ens podem tancar en nosaltres mateixos perquè, finalment, “de tan petits
i arrugats com estarem, ja no ens trobaran”. El missatge és clar: atrevim-nos a
dir, a sentir, a ser… en definitiva, a viure. Podem ser ínfims dins la
immensitat, però no per això ens hem de sentir petits i poc importants.

Com una fina pluja que cau lentament,
és un espectacle plàcid, que va calant, que emociona. La posada en escena, amb
el públic assegut en una grada semicircular a tocar d’escenari i una
il·luminació focalitzada, marida amb la proximitat i buscada sobrietat de la
proposta. Estem davant de dos artistes que, primer, només veiem descalços, però
a poc a poc es retiren la cuirassa, la seva closca de nou. Potser ell se’n desprèn més que
ella, però tots dos ho fan amb reserves. No és fàcil lliurar-se tan obertament al
públic i encara es detecta certa timidesa en la seva descoberta, però això, tan
humà, també ens els apropa i ho fa, tot plegat, molt sincer.