Vaig a veure la ‘Pluja’ de Guillem Albà i la Clara Peya (l’espectacle
no s’entén sense algun dels dos) ja en plena gira, havent-lo vist en la
preestrena de la Mostra Butaka Jove d’Olesa de Montserrat, el mes
d’octubre.

Ha madurat, sobretot, el ritme i la sensació que
han fet l’espectacle que volien fer. No em demaneu ni argument ni gaires
detalls. Un espectacle que surt i s’adreça a la sensibilitat. D’una
estructura dramàtica molt poc formal, parla a la nostra intuïció, a la
motxilla de sensacions que se’ns queden a dins no sabem per què, i que
només podem entendre si les identifiquem amb alguna cosa que ens passa o
ens ha passat. Com un zoom potentíssim, ens fa veure la nostra petitor
dins l’univers, com aquella metàfora de l’aviador i les formiguetes.
També de lo llunyans que podem estar els uns dels altres, estant ben bé
al costat. Del difícil que resulta comunicar-se amb algú que està ben
tancat en sí mateix. Del senzill que és, en canvi, comunicar-se si et
despulles de les motxilles de l’experiència. I ho diuen a través de
diversos jocs entre ells dos, uns titelles, pantomimes, un bagul i
alguns gags ocurrents, amb una gran economia d’objectes i especialment
quan mouen els llums que hi ha escena per ‘posar el focus’ sobre alguna
cosa concreta. I no necessàriament en aquest ordre.

I
com no, destaca el talent musical de la Clara, però també la seva
naturalitat en interpretar (segur que a ella mateixa) tot el que ‘li
passa’ mentre toca el piano (un divertit joc, per exemple, traient-se i
posant-se una jaqueta, sense que la música ho denoti), i també quan
s’aixeca i entra en un joc a dos amb el Guillem.

I
quina història ens explica? Cap en concret, i moltes alhora. Curtes,
incompletes, inconnexes (o no), una cosa molt semblant al que en
literatura seria un recull de poemes.

No és
apta per a totes les sensibilitats ni satisfarà totes les exigències,
però com he dit, és l’espectacle que volien fer. I no és poc.