Eden Club

L'Eden Club és una sala de festa de diumenge tarda, repleta d'afeccionats als balls de saló. Que la dansa és un llenguatge universal i per a totes les edats en dona fe justament aquests locals que proliferen per totes les ciutats i on s'aplega l'autèntic esperit emocional que dóna sentit al moviment i el gest. La resta són només professionals... Ballar com a activitat vital, festiva, de relació humana i social, de trobada amb un mateix i amb els altres. Encara més: sabeu quan s'acaba la vida útil d'un ballarí o ballarina? Quan es creuen a si mateixos a un nivell diferent de l'adolescent, l'avi, la cunyada o la muller que omplen tossudament el cap de setmana les pistes i sales. No tindran tècnica: és ben cert. Però hi posen una passió incommensurable. Fan enveja: aquesta és la veritat. Així que quan aquest Eden Club tanca portes i l'encarregada de la neteja, els músics dispersos i un parell de personatges a la deriva fan seva la pista, res no resulta igual. D'acord! Són ballarins de qualitat tots ells: Inés Boza és expressivitat; Junyi Sun, la flexibilitat; Toni Mira és elegància; Viviane Calvitti controla com ningú l'espai; i Carla Pérez dibuixa bones idees al personatge. No es pot esperar altra cosa de tots ells: són professionals. Però en aquest punt de la funció tota aquella espontaneïtat queda lluny. I encara més complicat: el dibuix de la història es dilueix, la dramatúrgia és confusa i la coreografia acaba sent un desplegament de circumstàncies. Què ha passat, doncs? Són les vides paral·leles. Tots en portem una a dins. Perquè no som més que afeccionats: desenganyem-nos.

L’acció ens situa en una sala de ball abandonada, un lloc on records i vivències passades ronden per l’espai. Si bé ara ens trobem que la sala està plena de parelles de la denominada tercera edat que feliços ballen arrambats ritmes de la seva època. Cinc músics i cinc joves ballarins els fan fora de manera educada  per tal d’envair l’espai i convertir-lo en espectador d’un grapat d’històries, la majoria fallides. Com també resulta fallit el muntatge d’Inés Boza  perquè el contingut reclama créixer a nivell coreogràfic  com també s’hauria d’ordenar i netejar de conceptes, alguns dels quals resulten plans i gratuïts. El projecte parteix d’una idea suggerent:  la col·laboració d’Ines Boza i la seva companyia Senzatempo amb la compositora i contrabaixista Giulia Valle.  Un espectacle de dansa en el que la música sigui interpretada en directe té molt a guanyar i més quan la interrelació entre músics i ballarins sigui estreta, com és el cas de Eden Club. Però això no salva el muntatge d’una carència de saber dibuixar millor les històries que tenen lloc. Com també hi ha el reclam d’un treball coreogràfic més elaborat i ambiciós. Dones sensuals, homes vanitosos, gestos d’exigència, carícies plenes de desig, frustració, duplicitat de personalitat, són un mostrari de les grandeses i misèries de l’ésser humà.  Una desfilada d’imatges que obtenen els millors moments quan el grup balla a l’uníson i plegats combreguen en moviments corporals i de braços. Entre els ballarins destaca, a més de la personalitat d’Ines Boza, la presència de Toni Mira, ballarí i coreògraf reconegut que aporta a l’obra una de les seves manies, tan presents en els espectacles del seu grup: l’exigència de la musicalitat, ballar al ritme de la música que sona.  Eden Club arriba dalt l’escenari encara massa verd però es percep que té temps per endavant per créixer de contingut i execució. Almenys és el que s’espera d’un projecte interessant que arriba d’una gent amb garanties suficients per a saber aportar matisos i perfils suficients perquè la historia es consolidi.

Si La Cubana a Cómeme el coco, negro feien creure que l'espectacle s'acabava mentre entrava el públic, i que no hi podien fer res perquè els tocava "bolo" a La Corunya el dia següent i no tenien temps per perdre, a Edèn Club, la coreografia arrenca quan es tanca la sala de ball per a avís. Mentre el bateria s'endrapa un entrepà i la directora de la sala passa la fregona, la pista congrega una mena d'ànimes que tenen la necessitat de ballar, de prendre's la parella de ball, de neguitejar-se perquè el company no entén la importància del ritme... És un col·lectiu estrany, misteriós (que cada espectador haurà de decidir de quin temps i de quin espai provenen) però que no hi aporten gaire més, lamentablement. La dansa, més abstracta està servida, això sí, per una música que atrapa. Sense que hi hagi una gran relació entre els músics i els ballarins, sí que la presència dels músics és atractiva i suggerent. Als personatges misteriosos els cal insuflar una ànima perquè la seva presència no sigui tant plana, difosa, que no tensa les relacions o que si ho sigui d'una manera hermètica, opaca per a l'espectador (encara que possiblement des de la proximitat permet destil·lar millor les mirades i entendre millor aquestes relacions fallides).  L'estrena ha estat, com acostuma a passar, massa repentina. Hi ha temps perquè cobri en intensitat dramàtica i amb un ball que respongui al repte de la música en directe per a noves posades en escena, com ara al Festival Grec.