Si La Cubana a Cómeme el coco, negro feien creure que l’espectacle s’acabava mentre entrava el públic, i que no hi podien fer res perquè els tocava “bolo” a La Corunya el dia següent i no tenien temps per perdre, a Edèn Club, la coreografia arrenca quan es tanca la sala de ball per a avís. Mentre el bateria s’endrapa un entrepà i la directora de la sala passa la fregona, la pista congrega una mena d’ànimes que tenen la necessitat de ballar, de prendre’s la parella de ball, de neguitejar-se perquè el company no entén la importància del ritme… És un col·lectiu estrany, misteriós (que cada espectador haurà de decidir de quin temps i de quin espai provenen) però que no hi aporten gaire més, lamentablement. La dansa, més abstracta està servida, això sí, per una música que atrapa. Sense que hi hagi una gran relació entre els músics i els ballarins, sí que la presència dels músics és atractiva i suggerent. 

Als personatges misteriosos els cal insuflar una ànima perquè la seva presència no sigui tant plana, difosa, que no tensa les relacions o que si ho sigui d’una manera hermètica, opaca per a l’espectador (encara que possiblement des de la proximitat permet destil·lar millor les mirades i entendre millor aquestes relacions fallides).  L’estrena ha estat, com acostuma a passar, massa repentina. Hi ha temps perquè cobri en intensitat dramàtica i amb un ball que respongui al repte de la música en directe per a noves posades en escena, com ara al Festival Grec.