L’Eden
Club és una sala de festa de diumenge tarda, repleta d’afeccionats
als balls de saló. Que la dansa és un llenguatge universal i per a
totes les edats en dona fe justament aquests locals que proliferen
per totes les ciutats i on s’aplega l’autèntic esperit emocional que
dóna sentit al moviment i el gest. La resta són només
professionals… Ballar com a activitat vital, festiva, de relació
humana i social, de trobada amb un mateix i amb els altres. Encara
més: sabeu quan s’acaba la vida útil d’un ballarí o ballarina?
Quan es creuen a si mateixos a un nivell diferent de l’adolescent,
l’avi, la cunyada o la muller que omplen tossudament el cap de
setmana les pistes i sales. No tindran tècnica: és ben cert. Però
hi posen una passió incommensurable. Fan enveja: aquesta és la
veritat.

Així
que quan aquest Eden
Club
tanca portes i l’encarregada de la neteja, els músics dispersos i un
parell de personatges a la deriva fan seva la pista, res no resulta
igual. D’acord! Són ballarins de qualitat tots ells: Inés Boza és
expressivitat; Junyi
Sun, la flexibilitat; Toni Mira és elegància; Viviane Calvitti
controla com ningú l’espai; i Carla Pérez dibuixa bones idees al
personatge. No es pot esperar altra cosa de tots ells: són
professionals. Però en aquest punt de la funció tota aquella
espontaneïtat queda lluny. I encara més complicat: el dibuix de la
història es dilueix, la dramatúrgia és confusa i la coreografia
acaba sent un desplegament de circumstàncies.

Què
ha passat, doncs? Són les vides paral·leles. Tots en portem una a
dins. Perquè no som més que afeccionats: desenganyem-nos.