Testimoni de càrrec

Torna un dels més grans èxits del Teatre del Raval, que va ocupar la pràctica totalitat de la temporada 2015 2016. Testimoni de Càrrec és l’adaptació de l’obra teatral d’Agatha Christie, que el seu torn adaptava un dels seus relats “Witness for the Prosecution”, però per ser justos hem de dir què és una translació fidedigna del guió de la pel·lícula del mateix títol, dirigida per William Wiler i que comptava amb un repartiment excepcional. Una pel·lícula sobre processos judicials, en aquest cas per un assassinat on totes les proves són aclaparadorament desfavorables a l’acusatEn el seu moment ja vaig explicar què em semblava la posada en escena proposada per Pepa Calvo. Ara cal dir que, en general, es nota tot el que es va aprendre d’aquella llarga temporada, i tenim una obra amb més ritme, més entenedora en totes les fases i amb uns personatges més brillants, especialment el protagonista, ara interpretat per Carlos Briones, que té aquell toc simpàtic i pocavergonya que Tyrone Power li donava a la pel·lícula.Segueix sent una obra que a la seva primera meitat té un to molt discursih, ja que s’expliquen els fets, però a mesura que va avançant es van ajuntant les peces i tot va fluint cap al final. He de dir que m’acompanyava una persona que ni tan sols recordava la pel·lícula, i en un moment em va dir que dos dels protagonistes li recordaven a Charles Laughton i Marlene Dietrich.També cal destacar que les ironies i els petits acudits tenen el to i la durada idònia per exercir de breus però efectius punts de fuga d’una trama que atrapa l’espectador, fent-lo posar en certa manera de part del protagonista i contra la seva ‘estimada esposa’. I per arrodonir-ho, tota l’obra és d’un rigorós blanc i negre, encara que estiguem parlant de teatre, on destaquen uns papers blaus que tenen una funció importantíssima en el resultat final. I a més, el toc que donen els jurats, que no són altres que membres del públic que són convidats a pujar a l’escenari per veure l’obra des de dins. També la presència de les dues actrius que, des de la platea, van comentant diversos moments del judici.Però tampoc ens enganyem, és una mena de teatre de poca acció i molt discurs… tot i que l’aplaudiment final del públic dóna a entendre que convenç a un ampli espectre d’espectadors, tant si estan acostumats a anar al teatre com si no. I això, a banda de ser mèrit dels intèrprets i la direcció, ho és molt del guió que en el seu dia va fer Billy Wilder: William, quan es posava seriós.

Com aquí s'explica abastament, 'Testimoni  de càrrec' és una esplèndida (i em quedo curt) pel·lícula de Billy Wilder basada en l'obra teatral homònima d'Agatha Christie, inspirat a l'hora en un relat anterior, però que millorava ostensiblement, amb una trama policial-judicial (especialment aquesta darrera) entorn la lluita per demostrar la innocència del protagonista en un cas d'assassinat, quan totes les proves n'estan en contra. Recordo molt bé tot el rebombori que hi havia quan es projectava a les sales cinematogràfiques (en aquest cas, en reestrenes, cosa habitual fa unes dècades) en què s'advertia en els crèdits finals que 'ningú no reveli el final d'aquesta pel·lícula, per no aixafar la sorpresa als seus familiars i amics'. Més o menys. Diem que està basada en la pel·lícula, i per què no en l'obra? Perquè una de les troballes de la versió filmada va ser la introducció de la infermera Miss Pimsoll, encarnada per Elsa Lanchester, que dota el conjunt d'un aire entre còmic i entranyable, que no tenia el text teatral.Qualsevol que l'hagi vista (a YouTube sovint s'hi troba la versió doblada, que per cert que no desmereixen gens la versió original, i sovint fragments) pensarà com jo que és difícil enfrontar-se a l'ombra de Charles Laughton, Tyrone Power i Marlene Dietrich, aquesta no tant com a actriu, sinó com a encarnació perfecta de la 'dona fatal'. Per sort, el talent actoral femení queda ben representat per la Elsa Lanchester, esposa a la vida real de Laughton i per la Una O'connor, housekeeper de la víctima mortal. Tots ells i elles formen un repartiment difícilment igualable, i ni us explico millorable! I el mateix passa amb els secundaris...Tot i ser-ne conscient, la excel·lent directora (i actriu) Pepa Calvo ha encarat aquest desafiament amb un elenc de professionals de la nostra escena, molts d'ells ja veterans. El resultat és desigual, amb un cert aire de teatre "d'antes" que dirien al meu poble, i de peça clàssica feta amb ofici, bon vestuari, perruques i sobretot un text molt ben construït, que satisfà la majoria del públic, coneixedor o no del film. A més compta amb l'al·licient de dues propostes de la directora: diversos espectadors, convenientment mudats de l'època, pujaran a l'escenari a fer de jurat del judici en el qual transcorre la majoria de l'obra. També el fet que dos personatges seguin entre el públic i tinguin breus i divertides intervencions des de la platea. Tot i això, al conjunt li falta el nivell interpretatiu que li donés el ferm pols que una peça de la 'reina del crim' demana, i que sí que tenia la pel·lícula (curiosament, força teatral per als qui pensen que els actors de cinema no han de semblar de teatre), incorporant una interpretació no verbal prodigiosa. En algun moment fins i tot costava d'entendre algun dels protagonistes, per altra banda amb una veu espectacular.De tot l'elenc destacaria, això sí, el bon to dels secundaris del despatx d'advocats i el judici, el policia i, per damunt de tots, Montse Miralles, per la seva versió de Janet McKenzie, molt diferent de la que va immortalitzar Una O'Connor, i potser per això plena de vida i regalant-nos un dels millors moments en la seva declaració des de l'estrada. També l'Empar López, no tant com a orgullosa i freda esposa del presumpte assassí, com en la seva vessant d'habitant dels baixos fons, que parla en castellà per diferenciar clarament un personatge de l'altre, cosa que aconsegueix perfectament.En definitiva, un producte d'entreteniment fet amb prou solvència, que acomplirà les expectatives de la majoria dels assistents, però que al meu entendre podria haver estat molt més reeixit, donat el guió que es tenia entre mans.

Els del Teatre del Raval acaben de fer saber que, per segona vegada, prorroguen Testimoni de Càrrec. No m'estranya. És un espectacle-experiència ! He de confessar que he tardat en anar-hi perquè tenia moltes ganes de fer de jurat popular, un càrrec que demana paciència ja que hi ha molta cua. Però no només els que tenim aquesta sort disfrutem de l'obra: tota ella es disfressa de realitat i el mateix públic es converteix en assistent al judici, amb actors intercalats pels seients de la platea, que els van fent comentaris. L'argument és el de menys! És un text avalat per ser de l'Agatha Christie amb final sorpresa i força enrevessat i amb personatges que expliquen històries estranyes... Vull dir que us ho passareu bé perquè atrapa de principi a final. És una adaptació de la pel•lícula que es va fer arran del l'obra de Christie, que ja la va escriure per al teatre. "Va ser molt important al seu temps i li hem volgut fer un homenatge en particular i, en general, al cinema negre de l'època, des del teatre", ens deia l'Empar López, directora del teatre i intèrpret a l'obra del personatge de Romaine Vole. I, efectivament, el més espectacular és la posada en escena. Vol emular el cinema en blanc i negre i ho aconsegueix, ja que tant els actors com els elements escènics mostren tots els tons que hi ha entre aquests dos colors d'una manera molt convincent. També està perfectament ambientat a la seva època (any 1953, quan es va estrenar al teatre), amb vestits i pentinats convincents. I és un luxe d'intèrprets: Jordi Coromina, autèntic amb perruca o amb ratlla al mig;  Empar López, esplèndida amb la seva melena rossa una mica Marlene Dietrich, Pep Martínez, Muntsa Tur, Lluis Altés, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández i Roser Ràfols, dirigits per Pepa Calvo. Tots estan magnífics en el seu paper, amb moltes pinzellades d'humor per alleugerar el públic de la densitat del text. I onze actors són poc menys que un miracle per a un teatre d'aquestes dimensions! I ara torno al que explicava al principi: vaig tenir el privilegi de ser un dels 8 membres del jurat que es necessiten cada dia. L'obra transcorre pràcticament tota en un judici i el jurat popular és imprescindible, però als temps que corren i amb un 21% d'IVA no es poden pagar 20 actors! És per això que el Teatre del Raval va optar per convidar els espectadors a fer de Jurat a canvi d'entrar de franc. Val  molt la pena veure l'obra des de dalt, sentir-te important, veure'ls tant de prop, observar el públic i, sobretot, aguantar la mirada del Coro (Jordi Coromina), l'advocat criminalista,  quan se't dirigeix per influenciar-te amb la seva tesi. Si encara no l'heu vist, intenteu posar-vos a la cua. Ignoro si queden places, però l'obra es va prorrogar just ahir. És fàcil: Només heu d'enviar un correu electrònic a [email protected]. Cal que indiqueu el vostre nom complet, l'edat i un telèfon de contacte. Us demanaran que hi aneu vestits de negre i una hora abans. Ells ja us deixaran algun barret o elements de vestuari, si fan falta. Ei: teatre experiència!